Som a la porta de la Biblioteca de Sarrià J.V. Foix. No sé quantes persones hi ha, perquè soc de les primeres, però moltes, i plou, i això només a la meva fila, que tenim entrada. Però hi ha una altra fila, també molt llarga, de persones que han vingut per si de cas s’allibera alguna localitat. I molta premsa.
La sala d’actes és sota terra i a mesura que baixes escales baixen les ratlletes de cobertura del mòbil. Perquè allà hi haurà una cerimònia íntima, tot i el formiguer de persones, càmeres i capitostos del politiqueig barceloní.
S’abaixen els llums i miro enrere —soc molt endavant perquè he arribat molt d’hora (això va així, companyes)— i és tot ple. Tot ple i tothom fa silenci de sobte. No puc evitar pensar que si no existís la maldat inapel·lable, no seríem aquí esperant veure sortir Gisèle Pelicot.
És una senyora summament elegant. Camina amb agilitat i resolució. No sé per què, però m’havia imaginat que es mouria amb més dificultat i que tindria un posat abatut, però no: puja a l’escenari amb l’esquena dreta i els cabells perfectament pentinats.
Encara ningú no ha dit res i aplaudim. Primer aplaudim com s’aplaudeix algú que ha fet coses importants. Però passa l’estona i ens anem aixecant. Ara l’aplaudim com s’aplaudeix algú a qui li han fet coses tan monstruoses que ni hi ha la paraula per dir-les.
La periodista Neus Tomàs, que és qui conversarà amb ella i que ja és, també, a l’escenari, fa cara de circumstàncies: intueixo que allò que està passant no és agradable per a Pelicot, l’aclapara. Però no podem parar d’aplaudir dempeus. No puc parar tot i que entenc que ella deu voler tranquil·litat, justícia i silenci. Però no podem parar.
Maria Eugènia Gay, la segona tinenta d’alcaldia de l’Ajuntament, es col·loca darrere un faristol per donar la benvinguda a Gisèle Pelicot per ser a Barcelona amb motiu de la presentació del seu llibre Un himne a la vida. La segona tinenta d’alcalde explica una mica per sobre com d’important és donar visibilitat a la injustícia i després es tomba cap a Pelicot amb institucionalitat cerimonial i li agraeix la seva presència a la capital catalana vocalitzant molt i en castellà. Muchas gracias, señora Pelicot.
Dona que pensar, que diria un votant mitjà del PSC.
Al llarg de l’acte, Neus Tomàs ha d’intervenir molt poc. Just per orientar la conversa. Perquè la senyora Pelicot té moltes coses a dir i sap quines són. No sé com era, abans de l’infern, però ara s’expressa de manera clara, directa, estructurada, maquinal. I maquinal no és una paraula triada a l’atzar. En tres o quatre ocasions, i per contextualitzar la seva existència, diu que “és la meva manera de funcionar”. Fa servir força vegades el verb funcionar per autoexplicar-se.
Em fixo també en una altra paraula: reconstrucció. El meu pare era enginyer i arquitecte tècnic i penso en ell al sentir Pelicot. Fa servir moltes paraules que tenen a veure amb la feina de les persones que munten, desmunten i dissenyen edificis. Deflagració, també apareix sovint. Perquè per construir de nou s’ha de fer esclatar el que hi havia abans. De vegades de manera controlada, com quan s’enderroca un edifici amb explosius col·locats als fonaments de manera estratègica. I llavors hi ha l’altre cas, el de la destrucció sense paràmetres, una bossa de gas, una bomba, un meteorit, Dominique Pelicot.
Cap al final de la conversa, Tomàs assenyala que en més d’una ocasió ha parlat de la seva “nova parella”. I sí, Pelicot ho explica com una sorpresa que la vida li tenia preparada. Res feia pensar que mai em podria tornar a enamorar, i ha passat, i pot passar en qualsevol situació i a qualsevol edat, ve a dir. I aquí, només aquí, Gisèle somriu. Una glopada de felicitat se li escapa en un somriure sobrenatural.
S’acaba la xerrada. Neus Tomàs dona les gràcies a Pelicot. Per fer-ho també canvia d’idioma, però en aquest cas, i a diferència de la Il·lustríssima Senyora segona tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, ho fa en francès, que és la llengua materna de la convidada.
Un himne a la vida
© Gisèle Pelicot
Primera edició: febrer del 2026
© De la traducció: Imma Falcó, 2026
© d’aquesta edició: Abacus Futur SL, Ara Llibres
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
