Un dia, en un vagó dels catalans d’aquells que tenien els seients de fusta i vellut verd, em vaig adonar que un senyor obès que havia pujat a Sabadell Estació em somreia content i amb un punt de misteri mentre es tocava un enorme dit gros que tenia entre les cames.
Em va alertar més la reacció de la mare, que em va treure d’allà en mig segon mentre s'encarava a aquell home, que la situació en si. Per sort no vaig entendre res. Perquè per sort, no he patit mai cap abús ni cap agressió, si parlem d’abusos-abusos i d’agressions-agressions. És una gran sort, sí. En majúscules i amb tot el suport a les —i els— que sí n’han patit.
El que no sabia és que aquell home seria el primer de més d’una dotzena. Els tinc a tots gravats i tots van amb un salt al cor incorporat: un que em va seguir tornant de bàsquet, aquell que se’m va parar al davant amb una Vespino i amb la bragueta oberta, el de l’estació de l’Autònoma que es masturbava darrere meu un dia que anava sola. Durant una època vaig ser com un imant pels exhibicionistes, o potser ho hem estat totes i jo em penso que és una d’aquelles coses rares que em passen a mi simplement perquè no n’hem parlat prou.
Vaig anar aprenent com tractar-los i aplicar la fermesa exemplar de la mare el dia del tren. I no recordo donar gaire més importància a tot allò que realment no eren agressions-agressions i que assumíem amb normalitat, com les grapejades a les multituds, mans al cul sense permís, caminar de nit amb les claus entre els dits per si t’havies de defensar, creuar una plaça fosca amb por després d'una nit de festa o no respirar fins haver tancat la porta de casa. Tot normalíssim.
Davant del primer tia buena provinent d’una bastida vaig sentir sorpresa i que no anava per mi. Al segon i al tercer, bastant més porcs, com aquell te voy a hacer un traje de saliva, me’n vaig alegrar —que fort, sí, me’n vaig alegrar—, potser perquè era descobrir que era una dona, però també perquè volia dir que formava part de la categoria de noies desitjables i, en definitiva, guais. Ser una noia desitjable era, pel que sembla, més rellevant que parar-me a pensar què m’havien dit, com m’ho havien dit, o com m’havia sentit, que bé, allò que dius bé-bé, no era.
Vivian Gornick explica que un amant la va convèncer que tingués una pràctica sexual que a ella no li venia de gust amb l’argument que no podia saber si li agradaria o no perquè no ho havia provat mai. La Gornick hi va accedir una vegada, i una segona; i a la tercera li va fer saber que definitivament no li agradava. Però el seu amant encara va tornar a insistir dient que ell sabia que en el fons li encantava i que estava segur que se’n moria de ganes, però que per algun motiu del seu caràcter no es deixava anar. Per si a algú li sona.
Crec que la Gornick també ha estat de sort, que no ha patit agressions-agressions ni abusos-abusos i ha viscut la sexualitat com un lloc segur. Com moltes, ha pogut jugar amb els límits d’on és el seu sí i on el seu no. Per provar-ho, que està molt bé, però també per insistència de l’altre. I qui sap què pesa més, si la curiositat autèntica i real o la insistència de l’altre.
Ella no sabia què volia —tot i estar-ho dient clar—, però ell sí que ho sabia. Quanta violència darrere d’aquesta idea. Quina mena de discurs ens hem empassat si de tot això en diem sort. Quin horror que realment ho sigui. O més ben dit, quin horror que estadísticament ho sigui. Més que res per anar posant les paraules al seu lloc i perquè quan ens preguntin si hem estat víctimes d’agressions ens pensem dues vegades la resposta. Anem fent recompte, amigues.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles –i al revés–, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
