El dia que vaig conèixer el Julio, el primer que vaig pensar és que mai de la vida m’embolicaria amb un tio així. Quin impuls constant per seduir, quin juganer, tot feia intuir una dinàmica adolescent. Ell va fer un desplegament de gall d’indi de manual i jo em partia de riure en constatar que realment es pensava que tenia cap possibilitat. Sí que em feia gràcia, sí —era molt ocurrent, tot s’ha de dir— però jo no pensava picar.
Quan setmanes després ens despertàvem abraçats cada dia, l’amiga en comú que ens havia presentat en aquell terrat amb el terra enganxós de cervesa em va dir que li havia fet molta gràcia la cara de fascinació amb què me’l vaig mirar tota la festa. Resulta que es veia d’una hora lluny. Curiós, perquè jo no me n’havia adonat. Com tampoc m’adonava del tot que anàvem fent passos endavant malgrat la veu que em deia que calia sortir d’allà amb urgència. Tot vaticinava el desastre, però m’hi vaig tirar de cap.
Curiós també que em passés el mateix quan vaig conèixer el Pau, i el Quique. No amb la resta, per sort. El Pau no va fer cap desplegament, va ser més de cocció lenta, més del seu estil, de gota malaia, de soc l’amic-amant que sempre hi és. Però jo sabia que no podia pretendre una relació seriosa amb ell. Només homes disponibles emocionalment sisplau, gràcies. Em vaig dir que em deixaria estimar una mica però que tot controlat, en una demostració d’autoengany d’alt nivell, d’exfumador que es pensa que només un.
Quan feia mesos que estàvem embolicats i ell entrava i sortia amb les seves pròpies claus de casa meva, on tenia més calçotets que a la seva, un dia va fer com si no estiguéssim junts davant d’un grup d’amics amb qui tenia la necessitat de fer-se el solter. El motiu el deixarem al seu terapeuta, i el per què jo vaig seguir, al meu. El cas és que aquell dia, la certesa que em deia que calia sortir corrents va passar de ser una intuïció en forma de veueta a crits d’alarma per megafonia.
No vull ni pensar pensar què deu passar si t’arriba una d’aquestes certeses fatídiques amb una hipoteca firmada, les rajoles del bany escollides i la roda d’una rutina compartida arrencada, que també deu passar, però això és un altre tema. Podríem fer una llista infinita de senyals que ignorem quan comencem una relació. Que són els mateixos que quan la relació s’acaba ens fan dir si és que jo ja ho sabia, hòstia. Evidències bufades a l’orella que curiosament no sentim, o que sí que sentim però no escoltem i així ens podem tirar pel precipici. Que també està bé, tu.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles –i al revés–, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
