Les fulles estan mullades. He sortit sense fer soroll. Faig quatre passes i noto com la humitat traspassa la tela de les espardenyes. Els ulls encara embotits i una lleganya rasposa. El crec-crec de les branquetes del terra és lent, pausat ara que em paro per mirar l’esplanada, ràpid ara que vaig directa cap als arbres del fons, i trio el lloc. És el primer dels plaers, quan saps que has trobat el lloc i que no vindrà ningú. Avui, ara, és aquest. Inhalo llarg i m’arriba la barreja d’olor d’escorça, de fred i verd mullat. Peu aquí, peu allà, i m’ajupo.
Sento el so subtil de borbolleig. Em pregunto si perjudicarà algun organisme. M’agrada pensar que no. El terra em queda a quaranta centímetres dels ulls. Tot es veu tan diferent de tan a prop. Les fulles caigudes, l’herba de sota, un trosset que ha quedat sec protegit per una pedra, les tiges sobreposades, una fulla mig penjant que no ha arribat a caure del tot. Hi arriba a haver un món a una superfície tan petita. Ens meravellem amb els grans paisatges però no ens parem a mirar bé qualsevol tros de bosc aleatori. Imagina’t què hi arribaria a veure si en comptes de trenta segons l’observés un parell d’hores. Decideixo que potser un dia ho faig.
La terra absorbeix al seu ritme. Penso en la diferència de temperatura, en l’escalfor de dins meu escolant-se per entre els grumolls de terra freds. Em pregunto què ho fa que estiguem calents, com és possible, per què vida equival a temperatura o si mai ho ha estudiat algú. I per l’interruptor que fa que estiguem calents o freds, que siguem aquí o allà.
Mentre m’aixeco recordo les tantes vegades que he gaudit en secret d’aquest moment. A la neu. O pel camí de ronda, sentint les onades de fons i amb el cos tibant per la sal de tot el dia. Ho vaig convertir en prioritat quan vivia al camp. Sonava el despertador, em posava unes botes velles i passava de llarg la porta del bany davant la mirada divertida de la meva parella. Sempre, si pot ser fora, millor. Amb l’herba ben a prop del nas i els trenta segons d’espera en què no tens més remei que no fer res.
Quan m’aixeco se sent el vent. Aquell so tan particular del vent quan està lluny. Arriba del bosc per on vam caminar ahir. Miro al meu voltant, respiro llarg de nou i els narius se m’omplen de partícules verdes. Torno feliç cap a la porta. Potser s’ha despertat i farem cafè. O potser m’ha sentit sortir i ja l’està fent. Ell, que no en sap res d’aquesta afició meva peculiar i secreta. Potser l'hi explico, com totes les altres coses.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles –i al revés–, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
