Un dia, la Guadalupe Nájera va tenir una idea. Va ser just després d'anar-se'n al llit, però li feia tanta mandra llevar-se que no la va apuntar en un paper. Al matí següent, va notar alguna cosa humida al cap. Era la idea que supurava. Se la va tocar amb fàstic i va intentar agafar-la. No va poder. Era una idea esmunyedissa, una gran idea que ja començava a empastifar-li el cabell. Estava calenta i li va semblar que bategava. La Guadalupe va trigar força a refer-se i per fi la va deixar anar en veu alta:
–A partir d'ara, només faré el que em doni la gana.
Una hora després, va sonar el despertador i la Guadalupe Nájera va comprovar que el seu propòsit anava de veres. Va apagar l'aparell d'un cop i va continuar dormitant fins que se'n va afartar. Llavors es va alçar, es va preparar uns ous remenats i es va posar les seves ranxeres preferides per contemplar una llum del dia que solia perdre's. A la fàbrica no tenien finestres.
L'encarregat va trucar a les nou, estranyat per la demora d'una empleada que sempre havia complert amb el seu deure:
–¿Estàs malalta?
La Guadalupe Nájera va dubtar si el que li estava passant era una malaltia, però el que tenia molt clar és que, si ho era, no volia curar-se'n. Va respondre el que li semblava més aproximat a la veritat:
–No.
I va penjar el telèfon sense més explicacions. Era primavera i aquest cop la Guadalupe Nájera no volia perdre-se-la. Des que havia arribat a Europa, feia ja deu anys, no havia pogut viure el que en deien l'estació més bella de l'any. Entrava a la fàbrica quan encara era fosc. Deu hores en aquell forat desossant pollastres per envasar-los en porexpan. Ja mai no menjava pollastre.
Aquell primer dia de la seva nova vida va passejar pel parc de la Ciutadella. Li va agradar l'olor de flors noves i que també hi hagués ocells. No tants com al seu país, però alguns n'hi havia. De fons se sentien els crits de les feres del zoo. Va seure en un banc amb un diari. L'hi havia vist fer a la seva veïna i des de llavors que havia desitjat imitar-la. Era el més interessant que mai havia vist fer a una dona. De seguida li van avorrir les notícies. Parlaven de gent que ella no coneixia. Els qui manaven al país semblaven sortits d'un catàleg de mobles d'oficina. L'horòscop deia que la Guadalupe Nájera vivia un moment de canvis. Era l'única cosa certa d'aquell diariet i ho va celebrar traient-se les sabates i refregant els peus a l'herba. No ho feia des que era una nena i va recuperar aquesta sensació de plaer que donen les pessigolles fresques. ¿Per què hi havia renunciat tants anys? No ho sabia i es va alegrar d'estar recuperant el temps perdut.
Aquell dia va esmorzar dues vegades. La segona, un cafè amb llet i un croissant de xocolata asseguda en una terrassa del Born. Els hi va servir un noi jove que la va tutejar i això la va animar a seguir fent el que li donava la gana. Després de repassar-lo amb un desvergonyiment mal dissimulat, li va dir:
–M'agradaria anar al llit amb tu.
Ni tan sols es va posar vermella. El noi, sí: tomàquet pur. Ella va marxar sense obtenir resposta, sense acabar-se el desdejuni i sense pagar. Va tornar a casa i va cridar un amic que sempre hi estava disposat. Abans, es va consolar sola.
Fer el que a un li donava la gana era més fàcil del que mai s'hauria imaginat. Va passar una setmana i tot seguia igual. Havien trucat un altre dia de la fàbrica. Ella havia tornat a respondre que no i ja no n'havia rebut més notícies. Només una companya l'havia importunat amb mals presagis:
–Et faran fora, boja!
Com que a la Guadalupe Nájera la noia mai li havia caigut bé, va penjar el telèfon sense dir res i se'n va anar a fer la seva volta diària pel parc. La primavera li estava provant. La pell recuperava el to de quan era jove al seu poble de Morelos i el cos ja no li feia mal de repetir els mateixos moviments. S'havia tret la pudor de cadàver de pollastre de sobre i ara la Guadalupe Nájera feia olor de l'herba que cada dia acariciava amb els peus. Era el seu ritual d'iniciació a la nova vida.
Les paraules de la companya de fàbrica no li havien fet cap efecte. Ella no tenia por. L'acomiadarien? Bé, era lògic.
Uns dies després, la seva germana també la va trucar, preocupada:
–Lupe, que m'han dit que no vas a la fàbrica. ¿Estàs malalta?
Quina mania que tenien tots amb les malalties. La Guadalupe Nájera la va tranquil·litzar i li va demanar que anés amb ella a passejar pel parc.
–¿Què dius? Tinc tres fills per alimentar!
–Doncs que també vinguin.
Aquesta vegada va ser a la Guadalupe Nájera a qui li van penjar el telèfon sense acomiadar-se. No li va molestar. La seva germana no tenia la culpa de no haver tingut la idea. Potser un dia li venia al cap i tot canviava a la seva vida. Era una cosa que havia de passar-nos a tots, però un per un. Uns trigarien més, altres serien més veloços. Això ella ho sabia. No entenia per què, però ho va saber des del principi. No estaria sola. Tots anirien canviant.
Va començar a comprovar-ho un mes després de la seva transformació. Al parc cada dia hi havia més gent. També enfonsaven els peus a l'herba. Mai no tenien pressa. Vivien cada segon com si per fi tinguessin sempre al cap la veritat: que som mortals.
Un matí, la Guadalupe Nájera va tenir una alegria. Entre els nous del parc hi havia el cambrer. Al veure-la, el noi se li va apropar sense dubtar-ho i li va dir:
–¿Saps? A mi també m'agradaria això del llit amb tu.
Per fi la pregunta obtenia una resposta i era la desitjada. La Guadalupe Nájera el va agafar de la mà i se'l va endur cap a casa. Es van ficar entre els llençols i es van acariciar la pell, els cabells, la idea. La del noi encara estava fresca, feia olor de nova, i ella va recordar aquell primer matí, quan va notar alguna cosa humida al cap. Se'n va alegrar per ell, per ella, per tots.
Quan van sortir del seu refugi, el parc encara estava més ple d'il·luminats. La seva germana i els nens corrien i la veïna amb el diari reia i l'encarregat de la fàbrica va rebre la Guadalupe Nájera amb un somriure. Per primera vegada des de la transformació, ella va sentir una incomoditat, una petita nosa: ¿I si a algú li donava la gana de fer alguna cosa que no tocava? Es va aturar, va mirar el cel, va suplicar a un Déu en qui podia tornar a creure i va callar a temps. No seria per culpa seva que la festa s'acabaria. Amb una mica de sort, aquest cop seria eterna.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
