Benvolgut amic:
Vas mudar-te a París ara ja fa un mes. Et dono les gràcies per haver-me insistit perquè vingués a visitar-te aquest cap de setmana i no un altre. Mentre escric això l’avió s’enlaira i en menys de dues hores seré a l’aeroport d’Orly.
—Has de venir ara! —em vas dir—. El dissabte hi ha la Marche des Fiertés i seria fantàstic que hi anéssim plegats.
La Marche des Fiertés és com anomenen els francesos la desfilada de l’Orgull LGTBI+. Em va semblar que ser a París per l’Orgull, el 28 de juny, era una bona forma de fer d’aquesta escapadeta meva una qüestió menys turística, més reivindicativa (més memorable, d’altra banda).
La meva relació amb l’Orgull ha sigut una mica problemàtica els darrers anys. La pensadora Martha Nussbaum diu que, en lloc d’anomenar-lo orgull, paraula que primerament vol dir ‘supèrbia’, hauríem de parlar d’autoafirmació. Però no és només una qüestió nominal. Últimament hem assistit a la mercantilització de reivindicacions polítiques com el feminisme o la lluita pels drets LGTBI+ (l’anomenat pinkwashing).
¿Com puc reconciliar-me amb l’Orgull? Anant més lluny encara: ¿què significa per a mi, avui, ser gai? La paraula en si, gai, en francès vol dir ‘alegria’. Quan els senyors dels Jocs Florals l’empraven (Mestre en Gai Saber, Jocs de la Gaia Ciència) era en aquest sentit i, també al segle XIX, Nietzsche titulà un dels seus llibres La gaia ciència. L’ús que tots ells feien del mot provenia de la poesia trobadoresca, de l’edat mitjana. Gai no adquiriria el significat que li donem avui fins als anys seixanta del segle passat.
Quan Narcís Oller, a propòsit de La febre d’or, ha d’al·ludir a les relacions homosexuals entre dones, utilitza l’expressió “vici repugnant unisexual”. Quan Josep Maria de Sagarra, a Vida privada, parla dels gais que freqüentaven el cabaret La Criolla, els anomena “invertits truculents” i “pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímel”. No vull fer-me pesat però, encara, en un dels relats de La vida amarga, Josep Pla descriu el següent ambient berlinès: “Era nit alta i sabia que el lloc tenia mala anomenada. Entre les ombres denses dels arcs, hi rodava al vespre una banda de dones equívoques i d’invertits pintats”.
Originàriament gai significava ‘alegre’ però també hi pot haver un reduccionisme en aquesta relació entre l’alegria i l’homosexualitat. Al cap i a la fi, aquella frase que fa “si no es pot ballar no és la meva revolució” mai va ser dita per l’activista anarquista a qui s’atribueix, Emma Goldman, sinó que se la va empescar un fabricant de camisetes, a partir de les memòries d’aquella, per fer-la servir com a eslògan. ¿És l’alegria un antídot contra el victimisme o una forma de silenciar històries personals de dolor, incòmodes per qui pensi que vivim en el millor dels mons possibles i li convingui vendre unes quantes samarretes?
Hi ha qui parla de la necessitat de narratives celebratòries, de novel·les i pel·lícules que mostrin experiències LGTBI+ que vagin més enllà del trama. És així, però sense caure en simplismes. Mentre continuï havent-hi qui ha viscut el descobriment de la seva sexualitat des del rebuig social i la por, valdrà la pena escriure històries que n’abracin la negativitat. No deixem ningú fora.
Un altre tema és com resulta més idoni representar aquest tipus de vivències. En la ficció sempre he trobat que plasmaven millor l’experiència de la diferència i la intolerància pel·lícules inclassificables com Multiple Maniacs de John Waters o Los domingos d’Alauda Ruiz de Azúa que productes que fessin una representació convencional de l’homosexualitat com la sèrie de Netflix Heartstopper o les històries intimistes de David Moragas.
M’ho pregunto de nou: ¿què significa per a mi, avui, ser gai? Fa temps la meva mare em va explicar que, de petit, li demanava a la meva cangur:
—Vull un príncep blau!
A quart de primària, l’últim dia de curs, vaig agafar els meus dos millors amics i els vaig intentar explicar que m’agradaven els nois. Es van posar a riure, nerviosos. Em vaig posar a riure, també.
A segon de secundària, ja més segur de mi mateix, ho vaig començar a explicar a les companyes de classe i el rumor es va estendre. Durant unes quantes setmanes no es parlava d’altra cosa. Em sentia com la Lady Gaga, que acabava de publicar el disc Born This Way i creava polèmiques cada dos per tres: que si el vestit de carn, que si tal declaració… Als moments més depressius em preguntava si passaria un sol dia de la meva vida sense tenir aquesta autoconsciència obsessiva, exacerbada, de la meva pròpia orientació sexual; si passaria un sol dia sense sentir-me marcat: ¿ser gai sempre em suposaria una preocupació?
M’agradaria poder-me comunicar amb aquell jo de dotze anys i dir-li que sí, que tot es posaria a lloc, que no desesperés. Els anys passen, la vida —en el millor dels casos— pren una dimensió menys dramàtica que quan eres a l’escola o l’institut i a la gent sembla ésser-li igual que t’agradin els nois, les noies o que t’agradis molt tu mateix.
A tercer de secundària, un any després d’haver sortit de l’armari, vaig començar a maquillar-me per anar a classe. Maquillatge líquid, en pols compacta, rímel, llapis d’ulls... tot i més. Vaig haver de deixar de fer-ho per dues raons. Una era l’oposició familiar; tenien por que em diguessin res pel carrer:
—¿Que no veus que et poden fer mal? ¿Què intentes? ¿Cridar l’atenció?
D’altra banda, com que feia servir maquillatge molt barat i de mala qualitat i estava en una etapa especialment procliu a l’acne, me’n va sortir un piló. Vaig sentir que el meu propi cos em castigava per haver infringit la norma social. Només vaig poder lliurar-me de tots aquells grans amb un tractament en pastilles molt agressiu, el famós Roacutan, que em va dinamitar l’autoestima.
A dia d’avui ser gai significa ben poc per a mi, perquè no és un tret en què vulgui basar la meva personalitat. Com deia La Pelopony en un tiktok que es va viralitzar recentment, “¿ets gai i què més? És que no pots ser només gai! Has de saber fer alguna cosa a la vida!”. Bromes a banda, potser en l’esforç per tenir una vida tranquil·la i comú he reprimit la tristesa que sentia per la incomprensió dels altres, la incomprensió que no podré canviar i que tant situo al passat com al present; al passat, per exemple, a través d’un ésser estimat que va fer de botxí, proferint comentaris homòfobs i burletes, quan més necessitava que em protegís; al present, per una àvia de noranta i escaig anys a qui mai podré presentar la meva parella perquè, com m’han dit i repetit, “no ho entendria”. Hi ha vegades que la voluntat no ho és tot a l’hora de fer front a la intolerància i que l’única opció sensata és resignar-se.
M’encantaria poder-me unir als discursos desconstruïts i dir que mai vaig viure la seva sexualitat d’una forma conflictiva, que tothom al meu voltant va ser molt respectuós i modern, però no seria la meva història. Vull pensar que a escala social sí que hem anat endavant i que, per la majoria de la població, l’homofòbia és, com el masclisme o el racisme, una immoralitat o, com a mínim, un signe de mal gust.
Fa molt que no em criden “maricón” pel carrer. Quan ha passat sempre ha sigut a la meva ciutat, Mataró. ¿És perquè hem avançat o perquè he tornat la meva expressió a través de la roba més neutra? Un cop m’ho va cridar al costat de casa, des d’un banc de la plaça de Can Bergadà, un noi que anava acompanyat per dues noietes. Un altre cop m’ho va cridar des d’un semàfor del camí de la Geganta un cotxe on anava una colla de joves; van esperar que el semàfor se’ls fiqués verd, van cridar-ho i van trepitjar l’accelerador, com si l’haguessin feta grossa. L’última vegada que retinc a la memòria va ser a Les Santes; a la Nit Boja, el primer dia de festa major, amb les amigues ens vam posar calcomanies per tota la cara, per fer una mica el numeret; en cert moment de la nit un energumen va començar a perseguir-me al crit de “¡maricóoon! ¡Maricóoon!”; una de les meves amigues li va plantar cara però el paio semblava fora de si.
Fa cinc anys va tenir lloc l’assassinat de Samuel Luiz, la matinada del 3 de juliol de 2021. El filòsof Santiago Alba Rico li va dedicar un article titulat “Homofòbia” i publicat a l’ARA que té un inici desolador i il·luminador a la vegada: “Acceptem-ho: mai podrem eliminar l’homofòbia del món. [...] El que importa és que siguin pocs; el que importa és que no governin i no imposin el to social”.
Més endavant hi diu el següent: "El pas a l’acció de l’homofòbia [...] no es basa en l’odi sinó en el fàstic, que és el contrari de la compassió. Si alguna cosa revela el caràcter homòfob de l’assassinat de Samuel Luiz és la violència de la seva mort. L’odi pot fer càlculs, preparar-se, matar de lluny; el més típic de l’homofòbia, com del racisme, és la pallissa fulminant i el linxament col·lectiu. L’homofòbia i el racisme no tenen enemics. Tenen cos. És una qüestió física que cal resoldre físicament i de manera immediata. L’agressor homòfob, com el racista, es treu de sobre l’homosexual com es treu de sobre un insecte. El seu cos se li ha adherit, se li està adherint sense parar. L’homosexual, es diu l’homòfob, és massa a prop, el tinc sempre a sobre i ja gairebé dins meu, de manera que he de sacsejar a puntades de peu la seva presència i suprimir-la a cops perquè no torni a entrar al meu cos, perquè no tingui el mateix cos que jo".
La lluita continua. Ho vaig poder comprovar l’altre dia, a la revetlla de Sant Joan. Vam agafar el tren fins a Vilassar de Mar, ja de nit, perquè, per la festa major, hi havia concert de Fades, el grup de pop format per tres filòlegs catalans que canten i ballen enarborant el gust de la fantasia i la moda i la reivindicació social.
El concert es va haver d’interrompre perquè algú els va llençar glaçons a l’escenari.
Pot semblar una situació desagradable però excepcional i prou. Ara bé: és un fet aïllat si, fa unes setmanes, a la festa major de Vilassar de Dalt, els va passar el mateix i, segons denuncien, ¿també va ocórrer en un tercer concert des que han començat la gira? ¿És una excepció si només els passa a Fades, no als grups que actuen abans o després?
Primer em vaig sentir perplex. Després, derrotat. Finalment, colèric. Amb la calor estiuenca els glaçons es degueren fondre poc després que els llancessin, ¿però com podem fondre el gel que queda, el gel deshumanitzador? Per començar, cridarem a la Marché des Fiertés. I, al proper concert de Fades, sigui on sigui —algun dia els veurem a París, n’estic segur—, sigui quan sigui, saltarem fins que el terra s’esfondri.
