“We were never meant to survive”
Audre Lorde
Les paraules sempre arriben abans. Abans de les agressions, dels insults al carrer, de les pintades, de les lleis que retallen drets. Es disfressen d'opinió i s'embolcallen de preocupació legítima o de suposat sentit comú. Diríeu que al principi no fan soroll, o no gaire: una brometa imbècil per aquí, un comentari insolent per allà, un tertulià que simplement crida tant com els altres, una influencer que apel·la a la restitució necessària de la feminitat de la tradwife-la bona mare-la dona de valor-l'àngel de la llar mentre cuina plats deliciosos per acontentar els antulls del seu Josep Maria. Soroll de fons de consignes retrògrades i violentes que, sense que ens n'adonem, van configurant a velocitat de scroll un imaginari deshumanitzador que assenyala –i senyala– l'objectiu a destruir, el blanc de l'escopeta, el centre de la diana.
En les fases inicials, pudentes de dogmatisme, els discursos d'odi no criden directament a l'acció violenta: prometen ordre i protecció. Cal protegir la família, els infants, la tradició. Creen neologismes que fabriquen enemics (wokisme, ideologia de gènere, borrado de mujeres, bonisme, cultura de la cancel·lació, feminazis...) i construeixen el relat necessari per assenyalar un col·lectiu i convertir-lo en símbol de tots els mals de la societat.
Les persones LGTBIQ+ coneixem molt bé aquests mecanismes. Sabem que les agressions que hem patit i que encara patim avui no apareixen del no-res, que s'han forjat en un llarg procés de normalització del menyspreu cap a les nostres existències. Amb un ventall ampli de recursos, la retòrica de l'odi crea i justifica la violència. Qualsevol identitat o orientació sexual que s'ha allunyat del binarisme cisheteropatriarcal coneix la munició del pànic moral: presentar les persones LGTBIQ+ —i molt especialment les persones trans— com un perill per a les criatures, les famílies o l'ordre social. A partir d'aquí, és fàcil construir la figura de l'enemic intern. El col·lectiu que reclama els seus drets es converteix així en un lobby que vol "imposar" la seva agenda a la majoria. El discurs es reforça amb mitges veritats i generalitzacions: s'agafa un cas aïllat o una anècdota qualsevol i es transforma en una "prova irrefutable" d'un problema global. També funciona molt bé inventar-se arguments que ningú no ha dit —la fal·làcia de l'home de palla— i rematar-ho tot plegat amb una bona dosi de ridiculització a les xarxes. L'humor, els mems i la burla també deshumanitzen les persones LGTBIQ+. Al capdavall, s'acaba creant un simbòlic social en què la discriminació i la violència es perceben com una reacció lògica, justificable, necessària fins i tot, per calmar el desassossec de “la gent de bé” que pateix tant pels valors, “pels seus”, per l'ordre social que durant segles ha intentat ignorar que nosaltres –lis altris– també hi érem.
Nosaltres, però, també prenem la paraula. No hem deixat de fer-ho mai, i no ho farem ara. No ens ho podem permetre. Tenim a mà la nostra munició: Lemebel, Lorde, Marrero. Paraules de lluita, d'existència innegociable. D'orgull. I ho declarem un any més, en el juny de la lluita que l'extrema dreta intenta eliminar o fagocitar amb banderetes arc de Sant Martí folkoritzants: no hauríeu d'haver donat mai per fet que no sobreviuríem.
