I llavors, en acomiadar-nos, altre cop la plorera sobtada, indeturable, exagerada; tinc la sensació que cada vegada que parlo amb adults començo a vessar
¿Però quina invasió zombi? ¿Per què visc així, sense indicis de relax? ¿Per què visc en mode supervivència cada cop que sortim de casa, si no estem en guerra?