L'altre dia pujava pel carrer Torrijos i una comèdia romàntica em va dir hola, Eva, soc la pel·lícula que necessites veure. I ja em tens dins la sala, ficant-me en el cap i el cos d'una Eva de ficció que podria i no podria ser jo.
L'Eva de la pantalla té una parella des de fa més de vint anys, dos fills adolescents i tantes ganes de tornar-se a enamorar que es planteja engegar-ho tot a dida per posar-se a perseguir el joc de l'amor. Ho diu així: el joc. De l'amor.
I a mi, des d'un seient lateral de la fila set, em surt dir-li en veu muda no t'equivoquis, Eva, crec que el que busques de debò és una altra cosa. Enamorar-se és un regal dels déus però és també un suplici, un autoengany, una alienació, una revolució hormonal que riu-te'n de la pubertat i la menopausa plegades, una pèrdua del volant per passar a ser el copilot de la pròpia existència, un no t'hi vulguis trobar gaire sovint. Una mentida.
No és el joc, el que busques. No és el joc el que buscaria jo si fos al teu lloc. Enamorar-se és un peatge, no pas un horitzó. Endavant, engega el marit a pastar fang si t'adones que no heu construït una relació ferma de les que creixen amb els anys. Però llança't al món a empaitar el que ve després del joc, quan guanyes la partida. O surt al carrer i mira el cel i els núvols i respira i deixa't portar, perquè hi ha coses que arriben quan arriben.
No és el joc: és el foc. És l'amor amb totes les lletres. És el que sorgeix a vegades, si has tingut sort i traça i paciència i esforç, més enllà del final feliç de les comèdies romàntiques. I a mi no em digueu que l'amor no existeix, en tinc la prova empírica, és l'única certesa que m'han llegat: soc filla dels meus pares.
“Hivernacle” és una secció escrita per Eva Piquer i il·lustrada per Eva Armisén en què guarden tot allò que voldrien preservar en bones condicions. L'escriptora i la il·lustradora també comparteixen les seccions "Evasions", "Presa de terra", "Contracoberta" i "De teves a meves".
