Senyora jutgessa, jo no soc innocent, però tampoc soc culpable. He decidit exercir la meva pròpia defensa perquè és difícil d'explicar. No sé què ha passat, però un dia em vaig llevar i resulta que ja tenia 75 anys. Estava sol i se m'acabava el contracte de lloguer. La meva única alternativa hauria estat viure sota un pont, si és que en queden de lliures.
Jo és que, senyora jutgessa, era dels que creia que l'esforç té recompensa, però era mentida, una gran mentida, sí, La Gran Mentida. M'he reinventat, pel cap baix, tres vegades. També em vaig empassar aquest mite. Vaig començar de cap i de nou amb projectes que van suposar anys de dedicació, alguns guanys i, al final, moltes pèrdues. Estic cansat i, quan em va arribar la carta en què m'avisaven que ja no em renovarien el lloguer, em vaig enfonsar. Vaig estar unes quantes setmanes com un zombi, passejant per la ciutat, amb la impossibilitat d'entomar que havia caigut tan baix. En algunes èpoques havia estat un home d'èxit: tenia segona residència, anava a esquiar a Suïssa i de vacances a l'Àsia, estava al dia dels nous restaurants amb estrelles. Se me'n fotia la meva petjada de carboni. ¿Podem dir que era més feliç que ara? Sí. Que els diners no fan la felicitat també és una gran mentida, l'altra Gran Mentida. Jo em sentia el Rei del Mambo i m'agradava. No estava sol: les exdones volien tornar amb mi, els nebots em trucaven, retrobava amics de l'època de l'institut. Quan em vaig quedar pelat, tots van desaparèixer.
Ja li dic, senyora jutgessa, com un zombi per la ciutat, baixant passeig de Gràcia, topant amb turistes perquè fins i tot havia perdut aquesta habilitat innata dels barcelonins per esquivar-los. Així és que vaig decidir delinquir. El meu delicte havia de ser prou gros per acabar a la presó, però tampoc no volia que fos èticament reprovable. Hi vaig estar donant voltes durant setmanes fins que se'm va ocórrer un dia que vaig arribar al port i amb aquella mirada zombi em vaig entretenir a observar un iot imponent, d'aquells que apunten amb la seva proa al passeig marítim, amb una insolència d'animal únic. ¿I si li fotia una bomba? Potser no s'ho creurà, però li juro que la meva primera preocupació no va ser on trobar els explosius sinó com m'ho faria per assegurar-me que no hi hagués ningú a bord.
Amb això dels explosius, em permetrà que sigui discret. No es tracta d'anar pel món delatant els qui s'han atrevit a donar-te un cop de mà i, si això augmenta la meva pena, ja m'està bé. Jo a la presó, ja li dic, m'hi vull passar la resta dels meus dies. Em sap més greu haver errat en la qüestió del personal a bord. ¿Qui s'havia d'imaginar que s'hi amagava un polissó, un pobre desgraciat com jo, que havia trobat aixopluc a les bodegues del vaixell? Això sí que em destrossa l'ànima, senyora jutgessa, però no s'hi pot fer res.
L'altre aspecte que no m'esperava és haver-me convertit en un heroi. Ja he vist que això complica força la meva condemna. Jo, ja li dic, estaria d'allò més content si m'engarjola, però hi ha una multitud, aquí fora, corejant el meu nom, com si m'hagués convertit en el Che Guevara de l'Eixample. Si em cauen molts anys de presó, no sé què seran capaç de fer aquests pòtols que han sortit en defensa d'una causa que no té res a veure amb la meva. "Llibertat Quim", "Morin els rics", "Redistribuïm el capital", van cridant. Quin horror!
Si m'ho permet, senyora jutgessa, no s'ho prengui com una intromissió, però li proposo una possible sortida: un apartamentet a Castelldefels. Sempre havia pensat que és un bon lloc per emprendre els últims anys de la vida. Si vostè hi està d'acord, en lloc de condemnar-me per haver enfonsat l'embarcació d'un capitost corrupte de la indústria armamentística —ja veu que vaig triar bé el meu objectiu—- i, de retruc, haver acabat amb la vida d'un sense papers xarruc —ningú mai ni l'esmenta—, em resol el tema de l'habitatge amb un piset vora el mar i tots contents. No cal que sigui gaire gran, amb 60 metres quadrats ja faria, ¿què li sembla, senyora jutgessa, fet?
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
