Aquest matí m'he llevat i he decidit que ja n'hi ha prou: seré la persona més integrada del món. A partir d'ara, m'immergiré en el meu grup social amb tanta voluntat hegemònica que no se'm distingirà ni pel relleu dels malucs. Com que tinc trenta anys i he nascut a Gràcia i soc filla d'una família intel·lectual, cada dia esmorzaré cereals integrals amb llet d'avena. Crec que centrar-me en l'esmorzar, així, d'entrada, és lògic. No només per cronologia (és el primer que faig) sinó per rellevància. Soc de les que penso que en l'estómac hi ha bona part de la nostra intel·ligència i l'hem d'alimentar bé, si més no això es rumoreja en el meu grup social. En aquesta línia, he dubtat si fer-me vegetariana, però encara estaria en minoria, així que continuaré amb una dieta variada primant els superaliments: nabius, quinoa, bròquil, xia i nous. No posaré en dubte la seva eficàcia ja que per integrar-me de ple he d'acceptar el que diu la meva majoria i no pas el que han analitzat una minoria d'experts en nutrició.
La següent mesura serà política. És evident que, amb el meu perfil, em tocaria votar Colau, però des que no es presenta enlloc, estic perduda. No sé si tot el meu grup sociològic està igual, però ho sospito. Potser hauria de muntar una assemblea i preguntar-ho o més aviat debatre-ho i no preguntar-ho, per allò de no violentar ningú. Podria muntar l'assemblea fins i tot sense debatre res, només pel goig de retrobar-me amb les companyes i diluir-me en la seva massa.
És evident que hauré de deixar la feina a la immobiliària. Ara que visc amb dues amigues i ens hem fet del Sindicat de Llogateres, no em veig amb cor d'ensenyar pisos esquifits i demanar fortunes astronòmiques. No és que tothom sigui coherent, al meu barri, més aviat és impossible, però això meu ja em semblava exagerat. Avui m'oferiré de dependenta a una botiga de llegums i cereals a l'engròs. Servir la compra en bosses de paper marró em reconfortarà.
Hi ha un aspecte, però, que em manté amoïnada: l'amor. Estic tan integrada que m'he embolicat amb les meves dues companyes de pis i tenim una relació oberta, plena, orgàsmica, amb moltes cures i converses profundes al sofà, però això de l'amor, amor, diguéssim, em costa. Vull dir aquell amor d'esperar una trucada, de sentir un nerviosisme al baix ventre, de fer una bogeria que no toca. Aquell que en diuen enamorament, vaja. Estic començant a sospitar que no existeix, que és un constructe. Val a dir que en el meu grup social som molt de conceptualitzar idees a partir de l'experiència dels nostres melics. ¿Potser és un punt en comú amb la resta dels grups socials? ¿Un signe del nostre temps de bombolles? El cas és que, quan no entenem una cosa, li diem constructe i ens quedem tan amples.
Així és que, ben integradeta, ja estic vestida per sortir al carrer i ser una més del meu perfil. L'algoritme m'ha suggerit el modelet que m'escau amb aquella eficàcia tan seva, reproductora de patrons. M'estalvio detallar-lo, ja us el podeu imaginar. Ara passejo pel carrer com una més, indistingible, poderosa: soc on s'ha de ser en el moment en què s'hi ha de ser. I és que, ¿qui voldria sortir de la seva zona de confort? Aquí l'aire és pur, totis opinem el mateix i estic en un espai segur. ¿Què més es pot demanar? ¿A l'inesperat, al risc, a l'amor? Que els bombin!
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
