No escric per a la meva filla, ni per a la meva parella, ni per a les meves germanes, ni per als amics, ni tan sols per als coneguts. Escric per a vosaltres. No sé qui sou, però sento que us ho puc explicar tot. Us puc dir, per exemple, que el que més m'agrada en el món és aquell moment en què estàs desperta però ja t'adorms. És una cosa així com viure per morir. Us puc explicar que ho desitjo més que estimar, que diuen que és el millor, o que menjar, que no ho diuen, però que sí que és el millor. M'agrada pensar que quan em mori serà així, encara que aquí ens morim endollats en tubs que intenten evitar-ho. Que absurd. És l'únic que sabem amb certesa, que desapareixerem, i vinga respiració assistida, i vinga alimentació intravenosa, i vinga fàrmacs i sutures. Jo visc per tancar els ulls, deixar d'existir, cada migdia, cada nit.
Em vaig organitzar la vida perquè fos possible adormir-me a deshora i em va ser més fàcil del que creia. Dormo, menjo, escric, en aquest ordre de prioritats. A les memòries els escriptors diuen que no, que el primer és escriure, però què diran, els desgraciats, si han abandonat riqueses i amors i fills i distraccions per dedicar-se a la lletra. Quan repassen la seva existència han de concloure que l'han destinada al seu art, però ja us dic jo que han menjat i dormit de valent.
Confesso a la meva professora de ioga que dormo massa i ella em diu que això precisament és el que he de fer. Una psicòloga em diria el mateix i em sortiria més cara. Arribo a casa amb l'abdomen més dur, la circulació activada i dormo reconciliada amb mi mateixa. He de fer-ho per escriure i així vaig avançant en el meu llibre a pas de formiga.
Durant molt de temps la distància que recorre la frontera entre Espanya i Portugal va ser motiu de controvèrsia. Els portuguesos donaven una mesura i als espanyols els en sortia una altra. Un matemàtic va descobrir que la diferència era perquè uns la mesuraven a pas de formiga, és a dir, amb tots els accidents del terreny, i els altres a pas de girafa, estalviant quilòmetres. M'ho va explicar un enginyer i vaig trigar a entendre-ho.
Jo avanço amb tots els accidents del terreny, que són les moltes hores d'inconsciència, el temps dedicat a altres activitats: comprar, cuinar, menjar, recollir i també el temps dedicat als altres, als qui no són vosaltres, per als qui no escric, per als qui visc. I ara tornaran de l'escola i de la feina i em trobaran aquí, a la taula del menjador, amb l'ordinador a punt i jo teclejant paraules i se sorprendran que el sopar no estigui ni tan sols previst. No és cap drama: la vida moderna ens ofereix solucions si encara mengem conservants i congelats.
El matemàtic es deia Benois B. Maldelbrot i va ser qui va descobrir els fractals. Com més petit era el regle que utilitzaven per mesurar, més distància de frontera els sortia i així fins a l'infinit. Es podria mesurar aquella muntanya que s'havia passat per alt, aquella pedra a la muntanya, aquella molècula de la pedra de la muntanya... És inquietant perquè ni l'espai tenim assegurat i l'únic que sabem com acaba és el temps: quan caiem adormits per sempre. Això des d'un punt de vista molt personal, és clar. Que nosaltres ens n'anem, però el vosaltres continua. Potser per això sempre s'escriu per a vosaltres, perquè sou infinits. I aquí es podria acabar aquest text i m'hauria sortit rodó perquè comença i acaba amb la mateixa idea.
És trampa.
Jo no volia parlar d'això, sinó de mi, i dir-vos que escric per a mi, com totes, per trobar el punt en què em torno un vosaltres.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
