La Mare de Déu es va acostar al llit de Jesús i va cridar, entusiasta:
—Ens menjarem el món!
El nen, que ja era grandet, es va remoure als llençols. No suportava les excentricitats de la mare i va fer veure que no la sentia.
—Va, va, començarem per la selva —va insistir ella.
Després va masegar-lo perquè reaccionés:
—No facis el ronso. Ja sé que estàs despert. Reacciona, toca esmorzar. La selva segur que és ben bona.
Jesús no podia fer més l'orni i va cometre l'error de respondre:
—No m'agrada la verdura crua, mami.
Ella va dissimular un mig somriure triomfal. Mai no defallia:
—Doncs llepa l'Himalaia, que està fresquet.
—¿Un polo per esmorzar?
—Quin llepafils que vaig parir! Ningú no diria que vas néixer en una establia. ¿I Ciutat de Mèxic? És saborosa, segur que t'agrada.
—Mare! Ja no sé com dir-te que soc vegetarià.
Així continuava la Mare de Déu, pastant una idea que ja estava sent relat, amb els seus dos antagonistes, el seu conflicte i un final que ni ella no sospitava. L'únic que sabia amb certesa era que l'esmorzar era l'àpat més important del dia. Ho havia vist a les xarxes. Ho deia un guru nutricionista.
—Fill, alguna cosa t'has de portar al pap per començar amb bon peu. Darrerament estàs molt prim. Una mica de món no fa mal a ningú.
Jesús no en volia. Ja feia molt de temps que el món li feia fàstic. El trobava decadent com una planta d'interior. Havia perdut la seva frescor. Tot estava cada cop més ordenat i quedava menys espai per a la bellesa. Feia mala olor: de petroli, dels diners del petroli, de la pólvora del petroli, dels cadàvers del petroli. Era un desastre.
—Vomitaria —va replicar.
Llavors a la Mare de Déu se li va encendre una llumeta maternal, definitiva:
—¿I si te l'escalfo una miqueta?
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
