No vull targetes de la Sirena ni del súper ni d'El Corte Inglés ni de l'FNAC ni del Decathlon. No vull anar amb tot aquest pes de compromisos al damunt. Sé que si les tinc, me les deixaré a casa, i llavors em sentiré estúpida per no utilitzar-les. Sé que aconseguiran que em torni fidel a les seves botigues quan ni tan sols puc ser fidel a mi mateixa.
Fa un mes em van donar un tiquet de descompte de dos euros que caducava la setmana que ve i per miracle, aquest matí, m'he recordat que el tenia. Com si per fi m'hagués integrat, he decidit aprofitar-me del gran avantatge. He anat, sí, he anat al súper i he comprat bacallà. Quan he arribat a la caixa, he tret el meu tiquet, orgullosa de ser una persona prou sagaç per estalviar-me dos euros per la cara i ¿què ha passat?
—No pot ser, senyora, perquè no té la targeta de clienta. Si vol, l'hi fem al moment.
—¡¡¡¡No!!!! —he cridat. I li he regalat el descompte a la senyora de la cua que no entenia perquè jo no m'aprofitava del magnífic premi que m'estava oferint la magnífica cadena de supermercats del seu magnífic món.
He sortit amb el meu bacallà en una bossa de plàstic i amb un prospecte amb les instruccions per fer-me clienta del súper. A més, comprensius, m'han tornat a donar l'oportunitat de tenir un descompte de dos euros en un termini generós d'un mes.
En arribar a casa, he mirat el prospecte que havia quedat diluït a la bossa amb els trossos de bacallà. En sobresortien les puntes blavoses i una fotografia d'una família somrient. La filla, d'uns vuit anys, oferia un toc de realisme: era desdentada i grassoneta. Pare, mare i criatura declaraven que "En el seu Club estalviaven cada dia". La paraula club, en majúscules, m'ha provocat arcades. ¿Era això? ¿Volien que em fes del seu club i per això em prometien regals, ofertes, descomptes i avantatges il·limitats? A canvi, jo només havia de respondre preguntes fàcils: el meu nom, el meu dni, la meva adreça; d'altres, una mica més complicades, però amb respostes tipus test que em facilitaven la tasca: ¿Quins eren els principals motius per triar la seva cadena? ¿On comprava l'alimentació de casa meva? ¿Com arribava al seu establiment? He respost que "per comoditat" i "al súper" i "a peu". També em demanaven la signatura i aquí he trontollat: "Signarà ton pare", he declarat, com una heroïna, i he llençat el prospecte, fins i tot he trencat el tiquet de descompte i després m'he cuinat un dels trossos de bacallà. Primer l'he arrebossat amb farina i ou i l'he fregit; amb el mateix oli, he sofregit ceba i després ha fet xup xup, tot junt, amb una mica de llet i julivert.
He recordat la meva àvia. He pensat en l'enganyifa que es va empescar durant la guerra perquè la família tingués dret a una cartilla de racionament més: es va inventar que el seu edifici tenia un sobreàtic; es va inventar que hi vivia una dona invàlida; es va inventar que ella s'encarregava de la seva cartilla. Han passat gairebé noranta anys des d'allò. No sé si és molt o poc. La meva àvia, avergonyida per l'engany, mai no em va explicar la seva gesta. Ho sé per la meva mare, que encara estava orgullosa per haver sabut guardar el secret quan era petita: orgull de clan silenciós.
Noranta anys i la neta malgastant descomptes. La culpabilitat m'ha durat fins que he comprès que era una ximpleria, la mateixa de quan no tirem el menjar perquè hi ha gent que passa gana. Passaran exactament la mateixa fam, el mateix dolor, els mateixos plors, si jo tiro tot el rebost de casa per la finestra. Li podria posar un títol i convertir-ho en un happening, però per això s'ha de tenir un ego d'artista visual.
¿Com deuria anar, d'ego, la meva àvia? Alimentar set persones durant una guerra cansa, però entens perquè serveixes. Estàs en el món per a aquesta gent. És molt. Si hi hagués una guerra jo també ho faria: em guardaria tots els descomptes i tindria totes les targetes i seria de tots els clubs de famílies somrients. T'ho prometo, iaia. Fins i tot engendraria una nena grassa i sense dents, i em casaria amb un marit barbut com el que surt a la foto i, si calgués, m'inventaria pisos i invàlides i sabria perquè serveixo, iaia, per fi ho sabria.
He endreçat la cuina, he deixat la cassola en aigua i lleixiu perquè la ceba s'enganxa. A les escombraries, la cara somrient de la mare de família ha estat convenientment recoberta amb una mica de salsa que sobrava del plat. Era com un vòmit que li sortia per la boca mentre jo pensava: "A mi no m'entabana, senyora meva, vostè és una falsa. No em dirà que aquest club la fa realment feliç. Que en el fons del seu cor sent que no hi ha res millor que els avantatges d'un 3% de descompte en la segona compra. No em dirà que dos euros l'omplen del mateix goig que sentia la meva àvia enganyant el sistema amb la seva cartilla falsa. I faci el favor de portar la seva filla al dentista!".
El bacallà era bo, en el punt de sal. És de mentida. No manté el gust de sal perquè l'hagin utilitzada per conservar-lo. No, l'hi injecten en la justa mesura i el congelen. Tot ho fan en el mateix vaixell, per això és tan bo. Quan cuinava bacallà, la meva àvia ho havia de saber un dia abans. Si el comprava al mercat, seguia les instruccions de la bacallanera, la Lurdes, una dona molt pintada que sempre somreia i portava muntures daurades que a mi em semblaven d'or. Quan era petita, pensava que era la dona més rica de la ciutat. Ella sabia els secrets del mar, la seva justa mesura de sal. No sé si la Lurdes seguia la consigna dels descomptes. Jo, en aquella època, sí. Volia ser tan rica com ella. Tinc un passat de cromos de l'Spar. Després de tot un estiu, vaig omplir un àlbum amb cupons i vaig aconseguir un estoig com el de la foto del catàleg. Val a dir que era el premi més fàcil d'assolir. Hi havia gent que arribava a tenir televisors, omplint quinze àlbums. Jo vaig aconseguir una merda de plumier: tots els llapis tenien la mina feta miques, la maquineta era d'un plàstic trencadís i la goma trencava el paper. Potser va ser en la meva més tendra infància, quan vaig començar a sospitar de les ofertes. Era impossible que uns desconeguts em donessin un regal sense ni tan sols estimar-me una mica. Això només ho feien els Reis Mags i era un tema generalitzat.
Quaranta anys després, no puc suportar aquesta familiaritat amb les botigues d'alimentació, aquest creuar la ratlla de la meva vida, aquesta demanda d'omplir els camps obligatoris. Ni per dos euros ni per la meva àvia ni per la família de la foto, tan perfecta, perquè tots sabem que la nena tindrà el tipet de la seva mare menjant verdura amb descompte i les dents li sortiran, les definitives, blanques i rectes. Serà tan rossa com la mare i no tindrà mai la barba del seu pare, això no està permès al club dels que estalvien cada dia: les nenes no tenen barba, les mares no vomiten dins de les escombraries, els pares porten els cabells molt curts i tots van amb la targeta de clients preferents, premiums, prestige, classe A. Tots estan al mateix vèrtex de la piràmide on ja no hi ha pringats per fer de base perquè som pocs els idiotes que ens resistim a fer-nos del club de tots els avantatges. ¿És per això que sento aquest pes? ¿La piràmide s'ha invertit? ¿Tots s'asseuen a classe preferent menys jo?
He anat a treure les escombraries per airejar-me i he imaginat el camió triturant la foto de la família. Confesso que he sentit el consol idiota dels qui es queden sense res i van pel món ressentits.
Una veueta em deia: "¿Què et costava? Només volien tenir-te a les seves bases de dades per fidelitzar-te. La seva oferta era el més semblant a l'amor en l'àmbit comercial". Després d'una estona, l'he reconeguda. Era la veu de la meva àvia que, des del cel, em retreia que no valorés el temps que em toca viure. Sort que, abans de tancar la bossa, he recuperat el formulari. Estava una mica pringós, però encara es podia llegir. "Quan torni a casa, hi estamparé la signatura, iaia", li he dit, encara que dubto que ho faci. Tot plegat, com aquesta època, deixem-ho amb un final obert.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
