Senyor, et demano que dimarts a la matinada no em desperti cap frase del conte que tinc entre mans. L'endemà, m'espera una entrevista de feina i hauré de despertar-me d'hora, sortir de casa a les vuit, ja dutxada i ben vestida, creuar la ciutat en metro, prendre un cafè per calmar els nervis. A l'entrevista no vull que se'm noti la frase rondant-me pel cap. Tu saps, Senyor, que soc massa transparent. Si la tinc surant entre les neurones, quan em preguntin pel passat, el revelaré senceret, només preocupada per si se m'escapa la frase. Ja res no em semblarà prou important com per ocultar-ho. Diré allò que em van acomiadar de l'última ocupació, a la fleca, perquè em van acusar d'escriure a la nit, al racó que quedava entre el forn i el rebost, massa fosc per veure bé les lletres. No podré amagar que abans tampoc vaig durar gaire, al supermercat, encara que al magatzem em van sortir aquelles frases amb olor de formatge i plàstic que tant em van agradar en el seu moment. Quan em preguntin per què desitjo tant treballar a la seva empresa de cosmètics no podré dir que m'interessa la bellesa perquè se'm notaria la frase. Se m'escaparà que ho faig per diners, que m'importa un rave el seu maquillatge exageradament car i que jo, en el fons, no vull que em contractin i sobretot que mai no em facin fixa perquè m'agafaria claustrofòbia, això segur.
Senyor, tu que ho saps tot, també saps que el que jo vull és quedar-me tot el dia a casa amb les meves frases i escriure-les de matinada sense témer l'insomni, amb el cap recolzat en un braç i el paper damunt del llibre de tapa dura que ensenya a fer cupcakes. Sobretot, Senyor, cap frase per dimarts. Els altres dies, d'acord, però dimarts, no, si us plau. Dec dos mesos de lloguer i el banc ja no em fia per pagar la llum i me la tallaran i hauré d'escriure les meves frases a cegues o fer com en la cançoneta francesa au claire de la lune i així puc caure fàcilment en la cursileria. Ho has d'entendre, Senyor. No m'han de veure desesperada, quan em preguntin sobre la meva disponibilitat horària. Els he de fer creure que aconseguir que les dones estiguin més guapes pintades és la meva vocació. Dir-los que sí, que jo també prefereixo ulls ratllats, llavis vermells, pólvores que substitueixin el sol. Aquestes simulacions de bellesa sí que estan recompensades amb un sou, no com les meves, que no em donen per a res, que si algun dia me les publiquen serà per pietat o perquè l'editor és un excèntric i té una idea nul·la del negoci o és massa ingenu i encara creu que ell sí que podrà, que serà el nou Herralde, posem per cas.
He pensat, Senyor, que potser la nit de dimarts podria prendre Lorazepán per dormir, però no mitja pastilla, com a vegades faig per fer silenciar les frases, sinó dues, senceretes. Si ho faig, entenc que corro el risc de no despertar-me i no dutxar-me i no vestir-me bé i no sortir de casa a les vuit i potser que ningú no em pregunti pel meu passat ni per què desitjo treballar a la seva empresa. ¿I si me'n prenc tres? ¿Com ho veus? Podrien ser tres i així dormo tantes hores seguides que m'oblido del lloguer i la llum i somio frases i paràgrafs i capítols, de dilluns a diumenge, dimarts inclòs. Decideix tu, Senyor, que per això existeixes i ets omnipotent, que jo estic feta un embolic, que ara això de l'au claire de la lune tampoc no ho veig tan malament, pitjor és estar-se de nou a vuit venent coloret, això segur.
Ben mirat, potser serà millor que dimarts em donis una frase, una de ben bona, que ja fa massa temps que no me'n surten i això sí que em fa mal, que amb tanta preocupació pel lloguer, tinc les muses famolenques i ja hauran tocat el dos, que una mica de penúria els va bé, però si és massa, fugen, les molt capritxoses. Dona'm una d'aquestes frases, Senyor, t'ho prego, una d'aquestes que escriuen només els genis, de les que semblen versos, amb les seves paraules precioses i el seu ritme i el seu sentit, només te'n demano una, Senyor, res més, encara que me la regalis dimarts, de matinada, tant se val.
Pels segles dels segles.
Amén.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
