El dia que la portera va descobrir que havia parit un cabró, li va canviar la vida. Li van anar a buscar el nano a les set de la tarda amb una ordre de detenció. L'acusaven d'haver apallissat el negre que demana caritat a la cantonada amb un got de l'Starbucks i ella va saber que era veritat. M'ho va explicar fa uns dies, quan jo sortia del meu cau per anar al súper més proper. Ella netejava l'escala i em va semblar que havia perdut pes, anys, ràbia:
—Sole, la veig molt maca.
Em vaig obligar a llançar-li la floreta, per animar-me a sortir de l'aïllament. Va ser llavors quan em va explicar que la policia li havia anat a buscar el nano a casa i que ella mateixa, amb els seus dits d'ungles lluents, els va assenyalar la cambra del fill sense que li tremolés la mà. Ja feia temps que el Quique deixava anar moltes idioteses en contra dels negres. S'havia rapat el cap i estalviava per comprar-se una caçadora de pell fins i tot més horrorosa que la que li havien portat els Reis. Ella hauria pogut atribuir-ho a les males companyies, com fan altres mares, però a la Sole no li va la candidesa. Sap que el nano és un mal bitxo. En un instant de debilitat va pensar que potser el correccional l'ajudaria a rectificar, però la seva esperança va durar el que dura un llumí sota una tempesta. Després es va dir que, com a mínim, la detenció seria un descans per a ella. Durant sis mesos o un any, segons dictaminessin els jutges, no hauria de fer-se càrrec d'aquell inútil que un mal dia li va sortir de les entranyes.
En aquell moment no vaig saber què dir-li i vaig dubtar si buscar una excusa per llançar-me a la caça de l'arròs, la llet i els cereals. Quan ja em disposava a entrar a l'ascensor, la Soledad em va agafar pel braç:
—¿Què he fet malament?
Em va explicar que els seus altres fills eren molt treballadors. Un era gai, d'acord, però de dretes. Fins i tot més de dretes que gai. L'altre era el nen dels seus ulls i va començar molt jove a treballar en el mateix supermercat que el seu pare, de repartidor. Tothom estava encantat amb el noi perquè era molt eficient fins que va voler anar a la universitat pagant-se els estudis i ara és informàtic i viu a Hamburg.
La Soledad està segura que tot va començar a anar malament quan el Quique va descobrir el futbolí. Hi ha gent que diu que va ser quan el divorci dels pares, però no és cert. Ella va aguantar molts anys el cretí del Mario, pels seus fills. Va fer veure que no s'adonava de les xatis amb què anava, va passar per alt la seva afició a les apostes i a la beguda, i no es va separar fins que els tres fills tenien edat per entendre-ho i als tres els va semblar que ja trigava massa. Amb el nano, la fatalitat va ser el futbolí. Li van dir que era molt bo, el millor del barri, i les apostes es van barrejar amb un ego imparable. El xaval va creure que ser el màxim golejador del Bar Duanas equivalia a guanyar la Pilota d'Or del Mundial i s'estarrufava com un gallet, gastant el que guanyava amb els seus cops de canell en cerveses, primer, i en porqueries més fortes, després.
—Miri què li dic: el Quique ni tan sols té pebrots per ser ionqui.
M'ho va deixar anar la Soledad, aquell matí en què vaig decidir treure el cap al món. M'ho va confessar entristida, ella que tantes amigues havia acompanyat a Can Brians, al cementiri o, en el millor dels casos, a la granja de desintoxicació. Jo em vaig quedar muda. Ja se m'havien oblidat l'arròs, la llet i els cereals. Ella continuava, retenint-me a la porta de l'ascensor, que si el Quique ni tan sols tenia el detall de desaparèixer, que si es limitava a alguna ratlleta que el feia sentir-se encara més l'hòstia, que si anava tot el dia presumint que les noies se li obrien de cames com si fos futbolista del Barça.
—És igualet que son pare, però això que li ha agafat ara en contra dels negres no hi ha qui ho entengui.
Vaig assentir, com si jo tingués la capacitat extraordinària de ficar-me en la ment del Quique, a qui no havia vist en ma vida i, pel que em deia la seva mare, ni ganes. La Soledad em va explicar que mai entrava cap negre al Bar Duanas, però algú li havia inflat el cap al nano amb la història que tot era culpa d'ells i, amb el poc pesquis que gastava, li va semblar que així tot quedava clar: els dolents eren ells i els bons, nosaltres. La mare pensa que, amb una mica de sort, al correccional el Quique coneixerà algun xaval negre igual de penjat que ell i s'adonarà que no hi ha bons ni dolents, sinó llestos com els seus germans i matats com ell. Tot i que la dona sospita que als negres no els fiquen en aquests centres sinó que els embarquen de pet cap al seu país perquè a la rifa els ha tocat morir-se de fam a la seva terra i no tenen cap dret a canviar-ho. En això li vaig donar tota la raó.
El nano va anar a la mateixa escola que els seus germans, va heretar les mateixes joguines, que ja havien estat dels cosins, va jugar als mateixos parcs, es va cagar en la mateixa àvia que els obligava a ser educadets com els nets de les seves amigues cursis i va saber anar en bici als cinc anys, nedar als sis, traficar als deu i follar als quinze com tots els seus amics del barri. Llavors, en aquell moment en què havia de passar la línia cap a la vida adulta, el maleït futbolí va entrar al Bar Duanas i aquí va venir el desastre. Que si el Quique Villa és l'hòstia, que si pot guanyar en un dos a un, que si les fica totes directes. I ell arribant a casa amb una altra caçadora nova que s'havia jugat un desgraciat i després això de la moto, que per poc no el maten perquè també se l'havia jugat un paio a canvi que perdés i ell no va voler baixar del burro. Vaja, que el pitjor no era que la policia aparegués aquella tarda a les set. Això era un alleujament, sí senyor, i si el jutge tenia una mica de criteri i el negre acabava mort, potser al nano li queien anys de correccional i la cosa podia arreglar-una mica, em va confessar la Sole, que des que s'havia quedat sola amb el nano no aixecava el cap. Que el gran no apareixia molt pel barri i el mitjà només quan la nòvia alemanya li donava permís.
—Encara no soc tan vella. Bé em mereixo una oportunitat.
Vaig tornar a assentir, dubtant si acompanyar-ho amb una mà a l'espatlla. Ella va continuar, amb un nus a la gola. Ara que al noi per fi se li havia anat la mà, convidarà el nou repartidor a sopar un dia a casa seva, que ja l'hi ha insinuat. És guapo, el fotut del Jose. Ella li diu així perquè té un nom estrany, com Xosej, que no hi ha qui ho pronunciï. Deu rondar els trenta, que amb aquesta raça mai no se sap, diu la Sole, es veu que ve de Nigèria, de l'Àfrica negra, i ben negre que és el refotut.
—Negre en tot, ja m'entén.
Això em va dir la Soledad i jo vaig fer veure que l'entenia. També em va dir que li agradava mirar-li els braços, a la botiga del costat, carregant paquets, i al llit, quan la cavalcava. Amb aquest sí que mai s'atreviria, el nen, em va assegurar, li posaria la piloteta del futbolí pel... Per això ella no vol que el Jose coincideixi mai amb el Quique a casa i, alguna vegada que en tenen moltes ganes, paguen un hotelet a hores o van a la rebotiga de la Lupe, que sempre està oberta per a l'amor després de cobrar 50 eurets. Potser va ser ella qui se'n va anar de la llengua, n'és ben capaç, va reflexionar la Sole, i el Quique va pensar que sa mare s'ho feia amb el nyicris de la cantonada, el del vas de l'Starbucks, com si ella no tingués bon gust amb els homes, que el pare dels nois, de jove, tampoc no estava gens malament.
—El que no entenc és per què al nano li molesta tant que jo em doni un gust de tant en tant.
M'ho va dir la Soledad, i jo ja gairebé estava dins de l'ascensor, però ella em retenia per insistir-me que allò del Quique era per culpa del futbolí, per si no m'havia quedat prou clar, i per culpa de creure's el rei del món i de pensar que tot havia de controlar-ho ell i, mentrestant, ella podrint-se, esperant-lo amb el sopar calent, sola, a casa, fotuda o, pitjor encara, sentint com les putetes li treien el suc al seu fill, tancats a l'habitació que ella somiava a convertir en una saleta per jugar a cartes amb les amigues. El desgraciat ara aprendrà que a la vida no només es fiquen gols. De vegades, també ens en colen, m'insistia la Soledad.
Llavors vaig aconseguir alliberar-me'n d'una estrebada perquè ja era l'hora que tanquen el súper i em calia comprar l'arròs, la llet i els cereals. Per fi vaig entrar a l'ascensor, vaig prémer el botó de baixada i per no sentir-me tan culpable pel desaire, li vaig dir cridant amb tota la sororitat possible:
—Tens raó, Sole, això de l'amor de mare no hi ha qui s'ho empassi.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
