Vaig conèixer la Vane en un club de lectura que vaig coordinar durant un temps. Des del principi em va semblar diferent de les altres. Parlava poc i, quan ho feia, sempre era per carregar-se els personatges, sobretot els masculins. Segregava un ressentiment exacerbat, com una mala digestió perpètua. Quan llançava els improperis se li notava que no només li feia mal la lectura sinó l'ànima, tot el cos.
Un dia vam coincidir al tren de tornada i em va explicar que havia viscut molt, massa. Durant bona part de la seva joventut va lluir unes botes altes fins a la cuixa, de plàstic negre amb una cremallera que li pessigava la pell. Aquell calçat era ideal per realçar la figura: la feia semblar un pam més alta, més esvelta. Hi caminava com qui va amb sabatilles i no se'l treia mai, ni tan sols quan feia l'striptease integral amb què es guanyava la vida.
Portava deu anys treballant al club i el seu número oferia poques variacions. Es contornejava amb una música sensual, es relacionava amb un pal i, en el moment culminant, quan ja s'havia desprès de tota la roba, obria les cames. Malgrat el temps d'ofici, en aquell instant passava vergonya i no pas pel fet de mostrar el sexe, sinó per si algú en sentia l'olor.
—La cosa va empitjorar amb la llei antitabac.
—Per què?
—Aix, nena, és evident.
Em va explicar que des que no es deixava fumar al local, l'olor del seu cos encara s'imposava més. Va intentar evitar el moment climàtic de l'espectacle, però l'encarregat no ho va veure clar. Li va explicar que era imprescindible que ella obrís les cames, què això ajudava molt al negoci, que així les noies podien fer més serveis. Ella no, és clar, ella només despertava el desig. Res més.
—Mirar sí, tocar, no.
—Entenc.
—Era el tracte.
La Vane es va compadir del senyor Josep i de les noies i va continuar encara algun temps, però la vergonya cada cop era més acusada. Sentia que tots notaven la seva condició animal i per més que es fregués amb sabó o que s'empolvorés amb talcs perfumats, no podia evitar aquella aroma tan seva.
—Ho vaig deixar.
—Valenta.
—No tant.
Després de dotze anys treballant dur, havia aconseguit comprar-se un pis gran i va decidir llogar habitacions a bon preu perquè les noies tinguessin una cambra pròpia.
—Com la d'aquella...
—Virginia?
—Sí, sí.
El que havia començat com un favor, va acabar sent una pensió il·legal. Això, sí, molt decent perquè la Vane mai no permetia que les noies s'enduguessin feina a casa. Des de llavors, ella ja no va viure amb les botes posades sinó amb unes crocs d'infermera. L'enlletgien, però li permetien moure's més ràpid i, sobretot, no li pessigaven els panxells.
A poc a poc, l'experiència del club va anar quedant molt lluny. La Vane es va començar a fer dir senyora i es va fer unes amigues cultes que la portaven de viatge per veure una ciutat en un sol cap de setmana. Una era mestra i l'altra treballava en un banc.
—També venen al club de lectura.
—Sí?
—Són la Rosa i la Maria José.
La Vane em va explicar que no sospitaven res del seu passat, però que l'únic que els estranyava és que ella tingués la mania d'encendre una cigarreta cada cop que anaven a un bar de copes. Es veu que aquesta és la seva petita venjança en contra del sistema. Quan arriben els encarregats per esbroncar-la, ella sempre els diu amb orgull que és la dona que no compleix amb la llei antitabac.
—Això fas?
—Sí.
—Que fort!
Les dues vam baixar a la mateixa estació descobrint, sorpreses, que érem veïnes.
—M'agradarà? —em va dir mostrant-me el llibre que els havia dit de comentar dues setmanes després. Havíem arribat davant de casa meva i era el moment d'acomiadar-nos. No vaig saber què contestar-li. Em feia vergonya haver suggerit una novel·la tan nyonya a aquella dona de món i la vaig imaginar llançant improperis al llarg de la següent trobada. Ella va insistir en la pregunta, desconfiant del meu silenci.
—No. No t'agradarà. És una merda de novel·la.
—Perfecte. M'encanta desfogar-me al teu club.
I es va allunyar contenta, disposada a escorxar els personatges, vencent el record de la seva vergonya i superant la impotència de convertir la seva desobediència civil en una petita i efímera gamberrada.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
