A les cases dels orfes, els coberts són de qualitat. Són estris heretats que els fills no han volgut vendre, com si el fet d'estar relacionats amb la nutrició els mantingués lligats a la família. A casa dels pares només lluïen a taula en diumenge i en les festes de guardar. Els fills els utilitzen diàriament, els barregen amb els coberts Ikea i descobreixen tard que no els poden ficar al rentaplats. No m'ho invento. Ahir vaig obrir el calaix i per primera vegada em vaig adonar del desastre: l'herència se m'havia descolorit sota una fina capa de calç.
Fa uns mesos, quan parava taula, encara recordava el pare i la mare. Invocava la imatge de l'home davant del televisor, amb un cigar que es consumia; veia la dona dels últims dies donant ordres des del llit, ja molt incòmoda amb la vida, Obre la finestra, Acosta'm aquest got d'aigua, Allisa'm el llençol, així no, que em fa mal, etcètera. Ara, aquests records només m'envaeixen quan algun amic observador em pregunta per què tinc coberts de plata sense saber que són d'alpaca. El més probable és que l'amic no vagi més enllà i la pregunta mori quan la curiositat sigui atesa, però també pot ser que l'amic sigui un dotat per als negocis, encara me'n queda algun d'aquesta espècie, tot i que ens avorrirem l'un de l'altre. Ell, de la meva inconsciència; jo, de la seva lògica. Però aquesta nit encara ens suportem i el meu amic dotat, integrat, capaç, reeixit, ja calcula la quantitat de diners que podria guanyar si em vengués els coberts. El miro, obrint la calculadora del mòbil, i ho sé: el meu romanticisme està a punt de mesurar-se.
L'amic em tempta. Podria comprar un cotxe nou, diu; fer un creuer per la Mediterrània, insisteix; apuntar-me al gimnàs més pijo del barri. Ell ho diu perquè ja ha begut sis copes. Jo m'ho crec perquè porto la mateixa quantitat d'eufòria a la sang. Els dos sabem que se m'haurien d'haver mort dos mil pares per acumular tants coberts de plata i, al damunt, els meus són d'alpaca.
I llavors veig la meva mare desenfundant els coberts dels estoigs de roba que havia fet ella mateixa amb pedaços d'antics davantals. La veig en el ritual de col·locar-los en ordre després de treure'ls lluentor amb Aladdin, algodón mágico. Abans ha allisat les estovalles de puntes de fil sobre la taula de noguera que van portar de casa dels avis. La taula mai no m'ha agradat. Sempre m'ha semblat una andròmina en el nostre menjador petitburgès, més petit que burgès.
Ara em fa mal veure els seus coberts a la meva cuina, sense la funda, sense ni tan sols un calaix per a ells tots sols, deslluïts i emmagatzemats sense gràcia en un moble suec que va muntar un exnòvio. L'amic continua insistint en la fortuna imaginada, però és massa tard. Això ja no hi ha qui ho remunti. Els coberts són de plata o d'alpaca, tant se val. Són del pare, de la mare, com ho vaig ser jo mateixa fins al dia que ells van deixar de ser i em vaig quedar desenfundada per sempre.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
