Em va sorprendre trobar-me el novel·lista Joan Villar en aquell restaurant tan luxós i encara em va sorprendre més que m'expliqués que hi menjava gairebé cada dia. Em va convidar a entaular-me i va demanar xampany del més exquisit per celebrar la nostra trobada casual. De joves, havíem coincidit a l'institut i no érem amics. Ell tenia els seus complexos i jo els meus. Havíem triat racons diferents per mirar-nos la vida sense ser vistos. Trenta anys després, es produïa el miracle que recordés el seu nom. Va ser, sens dubte, per la similitud amb el joc.
Villar em va explicar que, de jove, havia començat la seva trajectòria literària de la pitjor manera possible:
—Amb el primer llibre em vaig convertir en un autor de culte quan el que jo volia era ser de masses. Em moria per escriure una novel·la d'amor amb final feliç, però em sortien contes torturats i en els suplements literaris em tractaven com la gran promesa de les lletres. Mai no em cridaven per anar als programes de la tele que a mi m'agraden, aquests de xafarderies, escots i cançons enganxoses, ¿saps?
Vaig assentir, però no tenia ni idea de què em parlava. Jo continuava al meu racó aïllat. Es notava que ell havia vist més món.
Per posar remei a la seva desviació, Villar em va explicar que s'havia inventat històries romàntiques, frases que semblaven aforismes, arguments tòpics que sempre acabaven amb finals reconfortants, però res d'això li va funcionar:
—A mig camí, els personatges se'm rebel·laven: "¿On vas amb tantes cursileries?", em cridaven, i jo els aixafava sobre el paper, molt fort. Així, ¿veus? Volia tornar-los plans.
Vaig observar com allisava el tovalló amb una violència de piconadora i per un moment vaig doldre'm pels seus éssers inventats. Em va tranquil·litzar saber que l'escriptor havia tingut malsons en què ells s'hi tornaven, venjatius: una mare de família plena de complexos el llençava per la finestra, animada per un xaval ionqui que es resistia a la desintoxicació, mentre un mestre d'escola, eternament de baixa, aplaudia des del carrer amb el desig de no perdre's el moment en què el cos de l'escriptor s'esclafaria a la vorera. Tots ells eren personatges de les seves novel·les, em va dir. Jo vaig fer veure que els coneixia, per educació.
Villar em va revelar que en els seus somnis sempre es deixava llençar per la finestra amb una actitud jovial, convençut que a sota l'esperaven els lectors, una massa amorfa disposada a recollir-lo. Ara bé: just en el moment en què s'esclafava contra l'asfalt o es capbussava entre aclamacions, es despertava i no aconseguia saber si la seva història tenia un final feliç. Feliç per a ell, esclar. Vaig estar a punt d'interpretar el seu somni, però la interpretació era tan evident que em vaig contenir.
El problema és que la seva obra s'engrandia i tot continuava igual, llibre rere llibre, guardó rere guardó, honor rere honor. Cada vegada que Villar volia començar una història senzilla de final feliç, allí estaven ells, a l'aguait. Podien aparèixer en qualsevol moment i desmuntar-li la trama amb una rotunditat sorprenent. Ho va provar tot. Es va posar música estrident, es va empatxar de pel·lícules nyonyes, fins i tot es va tapar les orelles amb goma escuma, però les veus dels personatges eren dins del seu cervell i va entendre que aplacar-les era inútil.
—No tenien cap consideració! Se'n fotien dels meus capítols, explicant-se entre ells el final abans de donar-me ni tan sols temps de redactar-lo.
Un dia, quan Villar ja portava dotze llibres publicats, capcot, va decidir proposar-los un tracte: si el deixaven en pau per escriure un maleït best-seller de final feliç i previsible, encara que només fos un de sol, dedicaria la resta dels seus dies a la poesia abstracta, filosòfica i rimada amb alexandrins.
Els personatges es van reunir, van mantenir un debat intens i van acabar acceptant a contracor, amb la condició que el best-seller havia de ser de culte, més El nom de la rosa que no pas Les ombres de Grey o altres bajanades per l'estil. L'escriptor va assentir, molt fatxenda, ell. Va començar amb una primera frase. Després en va venir una altra i una altra. Anava molt llançat. El seu argument fluïa com l'aigua. Els personatges entraven i sortien sense deixar empremta. No hi havia cap frase per subratllar.
—I notava que les hores em consumien. Em sentia molt sol. A punt vaig estar de morir de tedi absolut. Les vaig passar molt magres: encara recordo el que em va costar que la mare de família es casés amb el mestre de baixa i adoptessin el xaval ionqui, però ho vaig superar, ho vam superar tots, i em vaig fer molt ric.
—¿I vas dedicar la resta dels teus dies a la poesia?
—Exacte.
Vaig alçar la copa.
—Brindem pels dos finals feliços: pel dels teus personatges i pel teu.
—Salut —va respondre i així el vaig deixar, comptant síl·labes mentre li servien la segona ampolla de Veuve Clicquot sense haver-la ni demanada.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
