Rita Mazapán és d'aquelles persones que va pel món amb una història per explicar. De nena li van matar el pare en una manifestació i al diari de Guanajuato va aparèixer la notícia sota un titular enorme: Mazapán abatido. Van ser pocs els qui no van visualitzar una pasta dolça aixafada pel poder. La Rita va créixer amb el sentit del ridícul i l'odi al damunt, i ja de gran no li sortien les paraules per deixar anar tant de dolor. Es va fer un nòvio que estudiava cinema i va pensar que el gènere del documental seria el més pertinent per expressar el seu drama. Va apuntar-se a un curs que es feia a Barcelona, per allò de distanciar-se de la tragèdia familiar i, de retruc, del nòvio. Va creuar l'oceà, va trobar una feina de tarda cuidant una nena rica i, al matí, va aprendre a estructurar guions i a rodar plans. Es va posar una gorra amb visera, va beure moltes coronitas i li va semblar que això del cinema li esqueia d'allò més. L'últim dia va presentar el projecte davant d'un tribunal. Va parlar de la seva història amb una emoció mal dissimulada i el president del Festival de Locarno, un europeu blanquet, li va dir que necessitava trobar la distància adequada amb el personatge. Rita Mazapán s'ho va prendre molt malament. Tant, que va deixar els estudis i va continuar cuidant la nena rica i una germana acabada de néixer.
Tenia feina per anys i es va apuntar a una escola d'escriptura creativa. Allí és on va entrar en la meva vida. Vaig voler ensenyar-li a escriure contes, però no li sortien prou bé. Li vaig insistir que no necessitava distanciar-se dels personatges. Tot al contrari: els contes serien més bons si naixien de ben endins, però no acabava de sortir-se'n. Ella mateixa se n'adonava. Llavors li vaig suggerir que llegís més narrativa curta per aprendre'n el ritme intern, el conflicte, els diàlegs... Ella es va sorprendre perquè mai no havia llegit narrativa, ni curta ni llarga. Va posar-hi remei i es va fartar de relats, sobretot de repressions i dols i dictadures, i es va adonar que la seva història no era gens original. Emprenyada, va abandonar el desig d'explicar-la i, de passada, es va intercanviar els cognoms.
Ara es diu Rita García i vol quedar-se a Barcelona. El seu pla és buscar un noi amb intencions serioses —l'estudiant de cinema era un tarambana— i portar una vida allunyada de l'escriptura i de les seves exigències. Així m'ho ha dit aquesta tarda, en acabar la classe. Me n'he alegrat per ella i li he donat el telèfon d'un amic, que també busca companyia i ja no vol escriure mai més. Fa anys que s'ha adonat que res no l'interpel·la prou com per passar-se hores i hores amb les mans i el cervell i el cor al teclat buscant paraules qui sap on.
Els imagino junts i feliços, en un piset, amb un gos i dos sous, anant a buscar la criatura i estic a punt que em surti un relat, però em falta alguna cosa i per aquí treu el cap el pare mort. En la nebulosa de la inspiració, bandeja les muses d'una patacada i em recrimina amb contundència que en nom de les bones lletres no n'hagi mantingut el testimoni. Assentint i, val a dir, força acollonida, en un impuls visceral, envio un whatsapp:
Rita, una empenteta més: hi ha morts que, fins que no els narres, no es deixen enterrar.
Ella em respon amb l'emoticona de la llàgrima que cau i em quedo sense saber si la història del Mazapán serà una de tantes que es quedarà sense explicar.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
