Alguns moren amb la boca oberta. Se'ls queda la cara de sorpresa i l'últim alè se'n va sense cap obstacle de llengua ni dents. Una fina capa de cera sortida del no-res els cobreix la cara. Llavors una s'adona que ja no hi són. Ho vaig comprovar l'altre dia amb el pare i després va venir el tema de l'herència. Bé, primer va ser el funeral i el neguit de caminar pel carrer sense trobar-me'l. Anar una mica a les palpentes, plorar sense voler, aprendre de pressa a assaborir la pena. Però després, sí, va venir el tema de l'herència i ens vam trobar amb un notari en una saleta que ni tan sols s'havien entretingut a decorar. Hi havia una taula ovalada, això sí, però de fusta poc noble. Això del notari m'ho imaginava més solemne. Va ser molt tronat, amb gent que entrava i sortia amb cara de tenir molta feina. Jo només veia mamífers, com el poeta. L'hauríem d'haver portat a una residència, al poeta, però va morir sol i brut entre cartrons on acumulava el que li semblaven llibres i eren papers. Però bé, això és un altre tema i com que estic fent un conte no puc anar-me'n per les branques. Són les restriccions del gènere.
Érem al notari, en una sala amb finestres hermètiques que oferien una vista d'ocell, de gavina, per ser precisa. El notari llegia un text obtús per notificar-nos els béns immobles del pare. Número onze mil cinc-cents quaranta-sis. Escriptura d'acceptació i adjudicació d'herència. A Barcelona, carrer Calàbria, a vint-i-u de setembre de dos mil... M'avorria. Per uns dies la ment m'havia recordat que podia sentir alguna cosa, però ara els tràmits m'obligaven una altra vegada a la pesantor, a no entendre el món. Compareixen: Cristina Pérez Ruiz, major d'edat, nascuda el 25 de maig de 1957, separada judicialment, biòloga, veïna de Premià de Dalt (Barcelona) ... Les meves germanes s'estaven convertint en dades i jo les secundava al ritme de la veu monòtona del paio que havia estat capaç de sacrificar dos estius de la seva joventut per treure's unes oposicions. Vam donar fe, vam sortir d'aquell sopor i elles van dir:
—Vendrem i repartirem.
Enteses.
La cita següent va ser a la immobiliària. La taula era ovalada, és clar, i hi havia finestres hermètiques amb vistes a la ciutat. Aquí la vista era més baixa, no de gavina sinó de cotorra. Us estalvio els detalls de la venda, de la compra, de les arres, de les derrames. Es va posar un preu fals al pis perquè el comprador se sentís poderós en el regateig, i així vam vendre i repartir.
El dol per la mort seria fins i tot bonic si ens poguéssim estalviar les taules ovalades i limitar-nos a les llargues passejades a la platja, a les llàgrimes amb els amics íntims, al repte de recordar amb tendresa. Podríem caure en el desordre de menjar a deshores, passar tot el dia al llit, olorar la roba dels nostres morts abans de donar-la a Cáritas. Estaria bé seure al menjador de casa i invocar aquells dies en què ells eren amb nosaltres en una taula rodona o rectangular. Mirar els àlbums de fotos i comprovar que ja no queda ningú a qui preguntar qui són els que els acompanyen. I pensar en aquella cara de sorpresa que resumeix allò viscut.
Hem venut i repartit. El passat ha quedat al banc reduït a uns números i creiem que sí, que tot està en ordre, que podem tancar el capítol. Girar full. No sabem que la pena va mirar de fugir a cal notari, però va quedar encastada a les finestres hermètiques. Ara ens retorna amb la força de les ferides desateses. Ens reclama les passejades, les llàgrimes acompanyades i els àpats desordenats. Ja no tenim temps: la normalitat ens reclama, els amics han oblidat el nostre dol i als orfes no ens queda altre remei que redecorar l'enteresa, que no se'ns noti el buit. I sobretot volem que se'ns esborri l'última imatge de la boca oberta, de la cara de sorpresa, de la pell de cera i en vingui una de viva, la que guardarem en un racó del cos, per sempre.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
