Dormo molt, sobretot de dia. Faig una migdiades de nassos. De vegades, abans de dinar, estil canonge, i després, també. Poden durar un parell d'hores. M'he entestat a no sentir-me'n culpable, encara que em costa força. Vaig ser educada per produir. Em van dir que havia d'esforçar-me en els estudis, que havia de ser diligent, que no havia de deixar res a mitges. Això em van dir i jo ho vaig fer. Pensava que no m'havien parit per dormir sinó per aconseguir grans fites. No és que tingués el pare de típica sèrie americana capaç de dir estupideses com "Tu vals molt", "Sé que seràs una gran dona", "Algun dia arribaràs lluny"... El meu pare es limitava a un "Fes els deures". Durant la infantesa i joventut mai no se m'hagués acudit fer una migdiadeta sense abans acabar la feina. M'ho havien prohibit fins que un dia, ja als quaranta, vaig descobrir que no passava res, que el món no s'enfonsava si jo em tornava horitzontal. Primer, jo mateixa vaig pensar que era una depressió i em vaig emparar en aquest terme mèdic. No vaig voler dir-me la veritat: pura mandra.
La mandra és el gran pecat del capitalisme: no només t'impedeix produir sinó que ni tan sols pots consumir. Si dormo, no compro. Dins del llit s'està prou calent per no encendre ni el gas, el llum està apagat i no necessito subministrament d'aigua. No responc cap trucada ni he de fer-les jo. Mai no he sortit a comprar adormida perquè llavors seria una somnàmbula, i deprimida, sí, però somnàmbula, ni parlar-ne. A mi em va semblar una idea excel·lent, dedicar una hores dels meus dies al son, no reparador, perquè ni tan sols estava feta malbé, sinó mandrós. Fins que va arribar ell.
Ell és el meu psiquiatre i per ser exactes no va arribar ell sinó que vaig ser jo qui vaig anar-hi. Vaig demanar hora. Com que m'havien dit que dormir tant de dia era un símptoma de malaltia i totes les meves constants vitals estaven dins dels paràmetres, vaig deduir que es tractava d'una malaltia mental, una apatia lleu que havia de resoldre. No vaig pensar que no m'estava ocasionant cap mal. Al contrari. En aquells temps era periodista i havia aconseguit algunes seccions fixes als diaris de la meva ciutat. Ja els havia agafat el punt i els dedicava el temps necessari, ni un minut més. Com que anava descansada de ment, enllestia ràpid i podia tornar al llit. La meva vida social mai no ha estat res de l'altre món. No m'agrada comunicar-me per telèfon i això limita molt les possibilitats de tenir una cita. Si no em reclamen, no surto. L'únic que estava notant és que si dormia, no llegia tant. I això sí que m'emprenyava, encara que després vaig entendre que llegia i llegia i no recordava res del que havia llegit. Llegir menys i bo també era una bona solució perfectament compatible amb la meva activitat principal: dormir. Però tot i no ocasionar-me cap entrebanc, vaig anar al psiquiatre perquè no sé qui em va dir que dormir de dia és un dels primers símptomes de la depressió. Anar-hi va ser un gran error.
El doctor Julián Pérez de Las Casas em va rebre al seu despatx particular amb el gran consol que m'entrava a la mútua. Vam estar uns vint minuts junts i sense dubtar-ho em va diagnosticar una depressió lleu i em va receptar Prozac. Perfecte, la meva mandra ja tenia nom i solució. Em vaig prendre les pastilles durant mesos i em vaig tornar una persona més segura de mi mateixa i menys dormilega. A més, el producte era l'hòstia. Em vaig aprimar perquè estava més activa i vaig reprendre la meva vida social, que és un eufemisme per dir que follava més. No podia entendre per què no tothom prenia aquesta droga tan magnífica que per fi et tornava una persona integrada i disposada al consum, perquè és clar, com que jo tornava a ser una dona que em mereixia el millor, una treballadora sol·lícita que podia cedir als capricis, ¿per què no comprar-los? El punt de vista crític se m'havia esfumat per complet i m'empassava les sèries de televisió més impactants, fins i tot les cultes, i podia mantenir converses intel·lectuals sobre les seves línies narratives i me'n sabia els noms dels guionistes. Per fi era una dona interessant.
L'únic efecte secundari era que em suaven els pits. Dit així sona greu, però de cap manera, perquè això també contribuïa a l'aprimament. El Prozac augmenta la sudoració i la sequedat de boca. El primer efecte, només era qüestió de vigilar que la suor no transcendís, i el segon, el resolia amb cerveses molt fresquetes. ¿Que no es pot beure amb psicofàrmacs? El metge s'havia oblidat de dir-m'ho i jo havia evitat la frase del prospecte: “No es aconsejable la toma de alcohol mientras esté tomando este medicamento”, encara que el “No es aconsejable” és una advertència tan lleu que, si l'hagués llegida, tampoc no hagués eliminat les meves cervesetes així com així. Un altre efecte secundari era una possible disminució de la libido, però ja he comentat que no va ser aquest el meu cas. Sentir-me l'hòstia va contribuir positivament en la meva vida sexual.
El meu problema amb el Prozac no sortia descrit en el prospecte. Ningú no em va avisar que tot el que escriuria sota els efectes del fàrmac seria una merda. És el que va passar. Em sentia tan invencible que el meu excessiu zel per tot el que produïa va desaparèixer del tot. Cada frase que em venia al cap la trobava genial i la col·locava en els meus escrits com si d'un Shakespeare es tractés. Poder escriure literatura a un ritme elevat, cosa que contrastava amb la meva anterior vida de marmota de producció lenta, encara m'augmentava més l'autoestima. En un mes vaig ser capaç d'acabar un llibre de contes; en sis, una novel·la; en un parell d'anys, ja tenia una obra considerable. Vaig perdre els meus amics més sincers pel camí. No suportava les seves crítiques i les atribuïa a l'enveja o a l'estretor de mires. No m'entenien. Altres sí que m'elogiaven i amb ells em vaig quedar, és clar.
Fins que un dia vaig començar a sospitar que passava alguna cosa estranya. Va ser en un sopar amb una parella amb qui sortia sovint. Els havia conegut en una festa d'un amic comú dels que vaig acabar perdent per culpa de la seva sinceritat inadequada. No recordo per què va aparèixer el tema de les drogues i els tres ens vam confessar grans fans del Prozac. No ser l'única que conegués el secret no em va agradar gens, encara que les estadístiques ja m'havien revelat que un percentatge elevat de la població consumia aquest fàrmac. No em va costar gaire comprovar el que havia començat a sospitar aquella nit: tots els que m'havien elogiat l'obra eren consumidors de Prozac. Havien perdut l'esperit crític. Estaven totalment complaguts amb ells mateixos i disposats a complaure els altres. El meu cercle social s'havia convertit en una gran comunitat de la Gestalt a l'engròs i per la via química.
Vaig trucar a aquell amic comú que havia deixat enrere un dia que es va atrevir a dir-me que el meu últim conte era molt banal. Facilón era l'adjectiu que més m'havia dolgut. Vam quedar i em vaig atrevir a preguntar-li com em veia, francament, li vaig remarcar sense cap pudor, disposada a emular un guió barat (penseu que aleshores encara estava sota els efectes de la droga). Em va respondre sense dubtar-ho, com si hagués estat pensant-hi:
—Des de fa temps que no ets tu.
Era cert. Des de feia anys m'havia tornat una dona perfecta, una refotuda dona treballadora eficient i conformada, tot ho veia en positiu. Em va entrar pànic. Em vaig veure des de fora, com en aquella pel·lícula en què la Mia Farrow es fuma un porro quan està al llit amb el Wody Allen. Em vaig veure gesticulant en excés, em vaig veure amb la boca seca, em vaig sentir les tetes suades i a la nit ho vaig fer: em vaig rellegir i em vaig adonar que tot allò era un fàstic. Naturalment, vaig deixar les pastilles a l'acte, encara que en el prospecte advertia que era perillós. A la merda. No em gastaria ni un duro més en aquella potinga per crear éssers conformats.
Ara dormo molt, sobretot de dia. Faig una migdiades de nassos. De vegades, abans de dinar, estil canonge, i després, també.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
