I aleshores la senyora de l'òptica em va preguntar:
—Vostè, ¿a què es dedica?
I jo li vaig contestar:
—Soc escriptora.
Des de feia un parell de llibres havia perdut el pudor a considerar-me del mateix ofici que Thomas Mann. La dona va reaccionar estranyada:
—No reconec el seu nom.
—Som molts —li vaig dir, acostumada a la constatació.
—¿I quin tipus de llibres escriu?
Ja està, la pregunteta, vaig pensar. Ara hauria de començar a dir-li que faig novel·les sobre personatges escèptics que no aconsegueixen recuperar la fe dels seus avantpassats, i ja em diràs tu com es diu això sense quedar com una pedant. És igual, li ho vaig dir, i no va semblar que li afectés gaire, mentre jo perdia l'oportunitat de vendre-li un dels meus llibres. Que idiota que soc, així em va. El meu editor aviat em deixarà a l'estacada perquè això dels problemes de la fe ja no es porta. Si es tracta de religió és perquè a un li llencin una fatwa, com a mínim. Sempre penso que la propera vegada diré que sóc infermera en una UCI o mestra de primària o que treballo a Telefónica. Seria divertit veure per quins viaranys aniria la conversa. Sospito que dir infermera no és bona idea perquè la gent és capaç de demanar-me consell mèdic; mestra tampoc no em convenç, els docents ja no estan ben vistos; Telefónica és un clàssic passat de moda i no tinc l'edat per estar a Vodafone amb un uniforme vermell cobrant un sou de 700 al mes.
—Digui les lletres de la primera línia.
Aquestes les veia, borroses, però les veia.
Sempre em fa ràbia que, en aquestes proves tan avorrides, no s'aprofiti per mostrar poemes en lloc de lletres aïllades. Com a mínim, la gent sortiria de la consulta amb la sensació de no haver perdut tant el temps, però aquestes coses només passarien en un món ideal que s'hauria d'inventar un novel·lista i aquesta no seré jo. No vaig fer cap comentari.
Era la tercera vegada que l'òptica em feia aquesta mateixa revisió perquè en les anteriors havia donat resultats diferents.
—Vostè té una miopia molt subjectiva.
A mi em va semblar una floreta.
—Li haurem de posar una gotes per mesurar-la, tal com es fa amb els nens petits.
Aquí la floreta es va pansir. Era obvi que cada vegada veia les lletres diferents, encara que m'esforcés a respondre bé unes preguntes que em semblaven molt difícils.
—¿Quines línies veu més fosques: les de dalt, les de baix o iguals?
Jo contestava, obedient, com sempre havia fet als exàmens, però no en tenia ni idea. Em semblava que aquells pentagrames creuats, absurds i muts, anaven canviant de color. I amb les lletres arribava el calvari: les ces es convertien en us quan jo les mirava; les es podien arribar a ser efes, com si m'amaguessin una cama en el moment més inoportú; ¿I què he de dir de les erres que sempre arronsaven la pota que les diferencia de les pes? Juro que jo mirava de concentrar-me perquè allò ja m'estava cansant i la imatge del globus aerostàtic, al principi de la revisió, em semblava ja una impertinència.
Aquell globus em recordava les últimes vacances que havíem fet junts, als Pirineus. Després de la meva insistència de nena mimada, havies cedit a pujar en un trasto d'aquests. Havia estat més espectacular que romàntic. Ni tan sols te m'havies acostat quan, a la pujada, la cistella s'havia balancejat massa. Suposo que llavors ja estaves amb ella. El teu cos encara no, però tot tu ja eres d'una altra persona. Continuaves amb mi per pura inèrcia i en algun moment vaig poder intuir que et feia ràbia no compartir aquella bellesa amb l'altra. Per això em vaig atrevir a fer la pregunta equivocada:
—¿Què et passa? Et trobo estrany.
No, he de reconèixer-ho, va ser encara pitjor: no vaig dir estrany; vaig dir distant.
I ja a l'hotel em vas confessar que no ho podies evitar, que la volies a ella, que havíem de deixar-ho. Faltaven dos dies per tornar a casa i no vam tenir més remei que conviure en aquella habitació de fusta i cortines florejades que de sobte ens va semblar una cel·la. Tu vas tenir el detall de fer excursions molt llargues i no tornar fins a última hora de la tarda. Jo vaig tenir el detall de deixar de plorar a partir d'aquella hora. Els dos sopars que ens quedaven els vam fer junts, sabent que eren els últims. Tu parlaves perquè tenies por de les meves paraules, haurien pogut ser retrets. Em narraves les teves gestes a la muntanya. M'ensenyaves les fotos dels animals que t'havies trobat pel camí: llebres, guineus, isards i fins i tot algun excursionista amb qui havies avançat un parell de trams. Jo feia veure que em semblava bonic i fins vaig estar a punt de dir que algun dia també m'animaria a acompanyar-te, però en aquell moment vaig anar al lavabo i vaig plorar allà perquè no em veiessis. Les quatre hores de retorn amb cotxe van ser molt callades. Sentíem el gris de la ciutat que ens engolia. No sabia què pensaves fer. Si ja recollir les teves coses de casa o esperar a dilluns, quan jo tenia planejat un viatge de promoció de la meva última novel·la.
—Ara et deixaré a casa. Si no t'importa, pujo un moment i recullo algunes de les meves coses. La resta me l'emportaré quan siguis a Mèxic.
Ni t'ho havia preguntat, ja no m'atrevia a fer preguntes. Tu ho tenies tot pensat. La força d'un nou amor et convertia en el més idoni per a la ruptura. No vaig voler mirar com tancaves la porta. Em vaig retirar a l'estudi i vaig simular que escrivia. Una de les normes indestructibles era no interrompre'm mai i fins a l'últim moment vas haver de complir-la. No hi va haver adéu, només un cop de porta. Llavors vaig començar a veure borrós, però tota aquesta història no la podia explicar a la senyora de l'òptica. Tampoc li podia dir que quan veia el puto globus, ja se'm negaven els ulls.
—Una de, una essa, una o, no, no, una ce.
—¿I les de la línia de sota?
—No, aquestes sí que no les veig.
Semblava confosa. Una altra vegada estava donant una mesura que no es corresponia amb l'anterior. Si hagués estat un examen normal, m'hauria suspès. Les gotes per a nens havien donat un resultat objectiu, però inútil. Jo no podia llegir aquelles lletres. Em va preguntar si tenia migranyes, si m'irritaven els canvis bruscos de llum, si estava prenent algun medicament. Va especular amb el fet que si jo era escriptora havia de passar per força moltes hores seguides a l'ordinador. Li ho vaig desmentir a l'acte, amb un punt de mala llet:
—Fa mesos que no em surt ni una línia.
Va passar per alt el cabreig i, com si se li encengués de sobte la llum de la neurona, em va comentar que potser l'únic que passava era que tenia els ulls molt secs.
—Li receptaré llàgrimes artificials.
Deuria posar cara d'estar al·lucinant, però ella va prosseguir per frenar la meva possible queixa:
—N'hi ha unes que no tenen conservants químics, les Bio True Enviromental factors, però això és com la crema hidratant. Necessita disciplina. No n'hi ha prou amb una sola vegada, has de...
La vaig parar en sec:
—Jo, senyora, em passo el dia plorant. El meu xicot m'ha deixat per una alumna llesta, guapa, jove, perfecta. Fa tres mesos que ploro i no per factors ambientals sinó perquè al paio se'l veu tan feliç i jo estic tan en la misèria que no puc ni escriure. I maleeixo cada dia que passa i m'importen un rave les ces i les des i les pes, sobretot les pes que es tornen erres.
Me'n vaig anar sense mirar enrere i just abans de sortir de la botiga vaig sentir la seva veu.
—T'anirien molt bé, tres vegades al dia, com la crema hidratant...
Vaig entrar a la primera farmàcia i vaig comprar Diazepan. Amb una capsa, d'una sola vegada, en tindria prou, per no veure ni tan sols borrós.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
