Aquesta tarda he quedat amb el meu nebot en un bar de l'Eixample. M'ho volia explicar. Li han dit les paraules màgiques: "Contracte fix". També li han promès pagues dobles i vacances. Tindrà un horari i guanyarà 300 euros més. Té ganes de descobrir un món, un món de merda, ho sabem, però nou. Quan ha acabat, m'ha dit:
—I tu, ¿què?
I jo li he explicat que havia anat al metge. S'ha fet un silenci que m'ha obligat a seguir:
—M'hauran de fer una biòpsia.
Això m'ha semblat més èpic. Ell ha dit "ah", ha dit "pobra", ha dit "tot anirà bé". I jo m'he sentit estranya mentre l'univers girava com sempre. Allà hi havia la Lluna i el Sol i Plutó i Mercuri. Res ha indicat cap cataclisme, però n'he notat la densitat, com si el meu cos fos el centre de tot.
He dit adéu, he sortit del bar i he caminat cap al nord. Al principi, el passeig ha estat agradable, fins que he arribat al final de la ciutat, on comencen les autopistes. Els cotxes no em feien por, només temia parar-me. No volia aquesta responsabilitat desproporcionada, això tan molest de l'univers girant al meu voltant. Llavors he recordat aquell conte de Cheever d'un home que neda i va d'una piscina a una altra fins que recorre tot el comtat. El que més em va agradar del conte és aquesta paraula: comtat. No tenia ni idea de quants quilòmetres suposava ni de quants n'havia recorregut jo en les cinc hores que ja portava de camí.
He passat per dos pobles sense cap solar de frontera i ara em trobo en una urbanització. S'ha fet de nit, però no puc parar. Tots els homes que he tingut a la vida m'han intentat ensenyar els noms dels astres. Sempre ho he trobat un avorriment. Cassiopea, l'Estrella del Nord, l'Óssa Major... i jo mirava el cel i en aquells moments sí que m'agradava que tot allò girés al meu voltant. Era la noia desitjada, ¿què m'importaven els noms que rebien els comtats del meu regne? Això ha quedat enrere, com han quedat l'autopista, els dos pobles, la urbanització una, la dues, la tres, el petit bosc amb l'abocador il·legal.
Ara soc al camp. Tant caminar m'ha deixat esgotada, però no recordo com acaba el conte de Cheever i tampoc no sé com acabarà la meva història. Potser és això el que és bonic, que els finals no existeixin. La tanca que veig al camí serà fàcil d'esquivar, només he de girar a la dreta, pujar un petit desnivell, vèncer la mala herba. No hi ha cap contracte fix ni cap rumb fix. Això ho he entès. També ho entendrà el meu nebot. És el primer desencís, però a mi em queda pendent l'altre: el de l'univers. Aquest és més dur. Resulta que va a la seva, amb o sense nosaltres i, amb els anys, cada vegada es fa més evident que és sense un mateix. És igual si caminem o ens quedem quiets. Ha estat pensar-ho i aturar-me de sobte. Allà hi havia la piscina, la primera. "Tot anirà bé", m'ha dit el meu nebot aquesta tarda. O no. Tard o d'hora hem d'aprendre a continuar, encara que sigui nedant.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
