Cada dia em desperto amb tretze paraules menys i amb la mateixa quantitat de paraules noves que m'inunden el cap sense que els trobi sentit. Sí que els agraeixo la bellesa. Me les guardo uns dies brunzint per la ment sense buscar-les al diccionari. Sé que no les trobaria i hauria de desfer-me'n, malgrat la seva sonoritat, la seva força, el seu pessigolleig. Potser són les paraules que ens falten per entendre'ns. M'agrada mantenir aquesta esperança i per això me les callo. Em fa por que, en dir-les, es morin perquè ningú no sigui capaç de desxifrar-les. Passo els dies buscant algú que pugui dir-me què signifiquen. Em quedo mirant la gent als ulls, a l'espera que intueixin que dins del meu cap hi ha una novetat per a una entesa universal. No funciona. Els desconeguts em defugen, incòmodes per una mirada tan penetrant. ¿I els coneguts? Ja no me'n queden. Tots han fugit després d'aconsellar-me que demani ajuda, que és una manera de dir-me que vagi al psiquiatre. Jo no hi vull anar.
A qui hauria de demanar hora és al neuròleg. Ho he pensat llargament. Potser té la manera de fer-me dir alguna cosa sense dir-ho, com fan els poetes, però en l'àmbit fisiològic. La humanitat avança que és una barbaritat i he sentit que ja s'ha inventat un mètode per desxifrar les paraules pensades sense haver-les de verbalitzar. Això m'anirà de conya. El neuròleg em podrà extreure els mots del cap, un per un. Els podrà emmagatzemar en un disc dur i els enviarà a un laboratori lingüístic, si és que això existeix, i jo em sentiré molt alleujada de no ser l'única responsable del vocabulari que ens faltava per entendre'ns els uns als altres, definitivament.
Amb aquesta idea, avui he demanat hora al neuròleg de la mútua. Per un moment he pensat que jo no seria l'única que tenia noves paraules acumulades i potser em trobaria amb una llarga llista d'espera, però no. Em rebrà demà, dia en què tindré tretze paraules menys i la mateixa quantitat de paraules noves. És una sort perquè, si hagués trigat més, corria el risc de quedar-me sense el vocabulari antic que, per ara, m'ha mantingut en contacte amb la gent, tot i que cada cop m'evitin més.
Hi he anat i he mentit per no semblar una boja. Li he dit que em feia mal el cap. No he esmentat ni d'esquitllentes el tema de les paraules noves i s'ha produït el que jo desitjava: m'ha escanejat el cervell i ha vist el que primer pensava que eren ombres i més tard ha entès que eren lletres.
Fa cinc minuts que he rebut la seva trucada. De seguida li he notat la veu tremolosa. Ha començat amb una disculpa i una explicació general:
—Ho sento, però no hem pogut procedir a la lectura de la seva ment.
Gens satisfeta amb el resultat, li he exigit explicacions i després d'insistir-hi molt, li he arrencat una resposta que, si més no, m'ha semblat sincera:
—Miri. Estem fatal. Ens han reduït el personal a la meitat i ens és impossible treballar en aquestes condicions tan precàries. La càmera refrigeradora que emmagatzemava les seves paraules s'ha desconnectat i la persona encarregada del manteniment ha reconegut que ja feia dies que fallava i que no li arribava el material de recanvi perquè els qui el fabricaven havien fet fallida. Quan aquest matí hem arribat al laboratori totes les paraules eren il·legibles. S'havien podrit i les hem hagut de llençar, ho sento molt.
En penjar, m'ha sobrevingut un lament amb el poc que em queda del meu vell vocabulari:
—Déu, com em fot el capitalisme!
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
