Quan naixem, els mamífers som repugnants. Les cries sortim viscoses, som trossos de carn viva i indefensa. La bellesa triga. Ens surt pèl i ens tornem suaus. Ens posen colònia dolça, ens fan ralet-ralet, aprenem a somriure. Durant mesos defequem d'una manera incontinent. Som maldestres. Ens empassem llet amb la urgència del créixer.
Així hauries estat tu, filla, si t'hagués tingut i, no entenc per quin miracle, a l'acte ja t'hauria estimat. Series feble, empipadora, esmunyedissa i jo em llevaria a cada moment per comprovar que respires. El cordó umbilical ja no ens lligaria, però es veu que n'existiria un altre d'invisible perquè la intempèrie no et fes mal. Series la cria que s'empassaria aigua de la piscina; que cauria de la bici en els primers revolts; que no sabria aïllar la ics. Et compraria uns guants de neu i t'apuntaria a classes d'anglès i et portaria al dentista. Amb el cordó perpetu t'alimentaria de dònuts, extraescolars, ipads, iphones, airpods. Et convertiries en la meva reina d'una societat líquida que n'hauríem de dir fofa, una exponent més del mamífer invasiu que pobla el planeta mirant la palla en l'ull aliè sense adonar-se de la biga que du en el propi.
No et vaig tenir i, avui, que em passejo vora mar, remarco la meva minoria. He d'esquivar cotxets perquè fa sol i les parelles han sortit a fer un tomb, que és diumenge. Els baixos índexs de natalitat són esperançadors, però falsos. És evident que n'hi ha molts que continuen infantant. Llencen al món ninos adorables, cadells tendres, nadons de mirada oliosa. Ho faran, peti qui peti, fins al final del nostre temps assignat a la Terra. Tant els fot si hi ha una plaga de mamífers ingenus, prepotents, desposseïts de divinitats, individus que generen excedents, que programen obsolescències, que llencen bombes a la tum-tum.
Miro el mar i m'esforço perquè el nihilisme em rellisqui per la neurona i se l'endugui una onada. Els peus se'm planten a la sorra i en noto un pessigolleig fred. Encara soc viva i ara, tot d'una, sento el meu nom, que m'arriba de lluny i m'entra per l'orella i em fa girar el cap. És ella qui l'ha dit, la meva millor amiga de l'escola. De seguida m'adono que combrega amb la majoria perquè a les mans hi du un fart estampat d'ossets que no pot amagar altra cosa que un mamífer nou de trinca. Me l'apropa, com si volgués que l'olorés. Ho faig i em surt del cor:
—Felicitats.
—Es diu com tu, Sílvia.
De reüll, veig com una onada s'endú una negror llefiscosa i somric. De seguida se'm gela l'expressió. ¿I si el nihilisme contamina?
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
