Aquesta nit no puc escriure els versos més tristos. Ni em puc aturar a contemplar els astres a la llunyania. La meva ciutat és plena de fanals. Són per als covards que surten de nit i volen llum quan tornen a casa. Jo vaig ser un d'ells. Em refugiava als bars. Hi anava amb els amics, bevia cerveses, parlava i tornava sola o amb algú que després no recordava.
Va passar una nit de juny. La cocteleria era massa plena i massa luxosa per a la meva edat. A la barra ens donàvem cops de colze els uns als altres. Els homes, en aquell temps, encara cedien el torn a les noies. No sé si ara també ho fan. Jo ja no soc una noia. Llavors ho era i ell se'n va adonar. Em va veure la fragilitat, la beneiteria. Em va proposar acompanyar-me a casa. Pujàvem per Arc de Triomf, però no hi havia crits ni proclames, no teníem cap cavall ni havíem guanyat cap batalla. Érem molt joves per haver guanyat o perdut res. Anàvem amb moto, buscant un refugi. Jo no sabia per a què, no m'havia entretingut a pensar-ho. Ell ho tenia ben clar. Bé, no sé si ell. El seu cos, segur. Buscava un lloc i vam saltar la reixa de Tetuán.
Primer va ser un bes suau, però només va ser el primer. En el segon ja em volia arrencar la roba, envaïa espai com si el meu tors fos un terreny, sense cap estratègia. No vaig cridar, això em sembla. Ni tan sols vaig tenir temps de pensar que no serviria de res. Simplement no em sortia la veu. No m'agradava ser allí, amb el seu alè fètid, amb els brams, amb la duresa dels seus angles. Vaig aconseguir aixecar-me. Dubto que m'atrevís a donar-li un cop de peu, simplement vaig aprofitar una treva, quan es va descordar els pantalons. Sí, va ser això. Vaig córrer i vaig saltar una altra vegada la reixa com si fos una atleta. Jo mateixa em vaig sorprendre de la meva destresa. Em notava el sexe sec, fastiguejat, aspre, en córrer pel passeig. M'havia torçat el turmell, però d'això me'n vaig adonar després. Dos carrers més amunt, ja coixejava.
Vaig sentir un motor vora meu. Ell em seguia. Em cridava. El pitjor van ser els insults. El seu odi. Jo no tenia cap dret a fer-me enrere. Era una escalfabraguetes. Em vaig sentir molt culpable, fins i tot vaig voler justificar-me. Ni tan sols vaig pensar que aquell paio havia pretès violar-me. Era una paraula massa lletja per permetre-me-la, encara que fos la segona vegada que em passava. Els llums del passeig em semblaven focus d'un plató per gravar-me tota aquella ferida per sempre. Vaig arribar a casa. No tenia ascensor i vaig enfilar els cinc pisos coixejant.
Vaig entrar com vaig poder i em vaig estirar a terra. Tu no hi eres. Vas arribar l'endemà i et vas adonar de seguida que un home m'havia tocat. Et vas enfadar molt amb mi, per la meva imprudència, per la meva infidelitat. Em vas posar gel al turmell inflat, ho vas fer sentint el meu dolor, assaborint-lo. A l'ambulatori em van posar la bena compressiva. Va ser l'únic consol.
Han passat trenta anys i és la primera vegada que ho explico. Pura anècdota: no té ni categoria de trauma. Fins i tot em sorprèn que ho pugui reviure amb tanta nitidesa. Jo, que no recordo mai res. Em fa sentir viva, tornar a un dia en què vaig ser jove. La vida són aquests moments sentits, els que agraden i els que fan mal, s'acumulen, et conformen i un dia notes que estàs trista, però que no pots escriure versos tristos a ningú. No saps què et fa plorar, què et desperta angoixa. Repasses el present i no hi ha cap càncer a la vista, tens feina, un pis sense hipoteca i un home bo. Et dius a tu mateixa que ets una imbècil per no aconseguir vèncer aquest estat de tristesa permanent i busques en el passat un motiu i et surt aquella nit agitada, aquell noi de la moto, enterrat en el temps, oportú per socórrer-te en el teu present de merda.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
