Quan el meu col·lega, August Eslava, va guanyar el premi de novel·la Osvaldo Quiñones va dir el que diuen tots:
—Amb els diners, compraré temps.
Sabia que queia en el tòpic, però s'ho podia permetre perquè aquella nit era el guanyador i tot se li perdonava. Encara que només fos per un moment, va abaixar el nivell de la seva autoexigència habitual. Total, l'aplaudirien de la mateixa manera, digués el que digués. En aquell instant no es va adonar de la dimensió de la seva frase. Va ser en pronunciar la paraula temps quan va entendre la magnitud del seu propòsit.
—¿Comprar-ne? ¿On?
Em va explicar que l'endemà, arrossegant la ressaca de l'eufòria, va sortir de casa amb la idea de trobar una botiga i adquirir les hores que s'havia promès amb els diners del premi. La inèrcia el va portar a una àrea comercial. Va pujar les cinc plantes per les escales mecàniques amb l'ànim de complir amb una tasca molt pesada. Les va recórrer una per una i només es va aturar en els aparadors que li semblaven més adequats: una botiga de rellotges Swatch, un local de massatges que es venia sota el lema Dona't un respir i una cadena de grans i petits electrodomèstics on va pensar que potser ja venien un dispensador de minuts i ell, aliè al món, encara no se n'havia assabentat. L'August va dedicar tot el seu primer dia a aquell afany. No va trobar on comprar temps, però tampoc no es va gastar ni un euro en res més, cosa que té el seu mèrit.
A la nit, es va dir que havia estat un idiota. El temps era una cosa massa valuosa com per trobar-la en una botiga. Va vèncer la mandra de sortir del llit i va dedicar la matinada a pensar envoltat de llibres, com a ell li agrada. No em va ser difícil imaginar-me'l a la seva biblioteca, amb el llum apagat, el rellotge de paret de fons, la gata inquieta. La idea d'acudir a una església no li va sortir a la primera, però a l'alba va veure molt clar que el segon dia de premiat l'hauria de destinar a visitar temples. Allà prometien vida eterna, alguna cosa sabrien del tema.
El meu col·lega mai no ha estat molt de missa, però li va semblar lògic començar per la parròquia del barri, per allò de la compra de proximitat. El va atendre un capellà calb i grassonet que li va caure simpàtic a l'acte. L'August no és tímid, però sabia que la seva petició era estranya i li feia cosa. Li va molestar una mica que el capellà no sabés que ell era el guanyador de l'Osvaldo Quiñones, però com a bon escriptor ja estava acostumat al fet que ningú el reconegués.
—Voldria comprar temps, pare —va exposar després de les salutacions prèvies.
El capellà va pensar que aquell fidel raret que s'expressava d'una manera tan culta volia iniciar un diàleg filosòfic i va derivar el cas a un col·lega més ancià que vivia al monestir de Montserrat. Allà es va dirigir el meu col·lega tres dies després del guardó. Tenien al monjo en una de les cel·les més allunyades perquè deien que era un boig i això encara el va esperonar més, però el màxim que en va treure va ser una evidència:
—El temps és inabastable —li va deixar anar el vell excèntric expulsant capellans.
Contrariat per tan poca concreció, el meu col·lega va tornar a casa amb la idea de visitar la universitat. En allunyar-se del monestir, pensava dirigir-se a filosofia i lletres, però, ja al final del recorregut va entendre que era molt millor preguntar a una enginyeria per evitar disquisicions sense sentit com les que havia escoltat aquell dia.
Al matí següent, es va acostar a la biblioteca de la Politècnica amb l'esperança que alguna ànima amable el sabés guiar en les seves investigacions. Li va agradar passar tot el quart dia entre llibres. Se sentia en lloc segur. La bibliotecària era molt sol·lícita i li va portar volums i volums al despatxet que s'havia reservat. Només una vegada li va semblar que la dona feia mala cara, quan l'escriptor intentava interpretar una fórmula llegida al revés, però va ser discreta i no va comentar res.
A la nit, el meu col·lega estava esgotat, li feia mal el cap i els ulls li parpellejaven. La conveniència de visitar un especialista li va encendre l'única neurona que li quedava desperta: l'endemà es dirigiria al Col·legi de Metges perquè l'informessin de quina era l'especialitat que més li convenia per comprar temps.
El van remetre a una eminència en geriatria. Era un paio massa jove per entendre res i a l'August li va semblar que aquell xitxarel·lo estava convençut que el temps era el mateix que respirar, engolir i bategar, una funció vital mecànica d'allò més bàsica. El meu col·lega és molt educat i va escoltar la llauna del doctor sense interrompre'l. És més, va simular un interès profund. En sortir de la consulta, una voluntària li va donar el prospecte d'una associació en contra de l'eutanàsia, però a mig camí, l'August es va adonar que s'estava desviant del seu projecte inicial i el va tirar a la primera paperera del carrer.
Aquell cinquè dia va tornar a casa molt pansit. Es va asseure a l'ordinador i va entendre que encara no havia fet el més lògic: preguntar a Google. Va posar al cercador: On puc comprar temps? I allà, com sempre, hi havia la resposta. ¿Com no hi havia pensat abans? Així va ser com l'August va descobrir GetYourTime, una empresa canària que ven dies. L'11 de setembre del 2001, per exemple, surt per 291.000 euros.
—El meu premi no és el Planeta, però algun dia normalet segur que sí que puc comprar —es va dir l'August, més animat.
Tenia raó. Els més barats no arriben als 9 euros. El meu col·lega es va posar molt content i a punt va estar d'adquirir el dia en què va néixer Osvaldo Quiñones, però ja estava venut. Va investigar qui havia estat el comprador i n'hi va oferir el doble. Res. El propietari del 5 de febrer del 1895 no volia vendre. Intrigat, Augusto Eslava es va atrevir a preguntar què se celebrava en una data com aquella, a part del naixement d'un autor local com Quiñones. Segur que al meu amic li va costar fer la pregunta, avergonyit d'estar caient en la més tremenda de les ignoràncies. Al dia següent va rebre un mail de resposta:
"Sr Eslava, em plau informar-lo que el 5 de febrer del 1895 es va inventar la Màquina del Temps. Atentament, hereus de H.G. Wells."
Des aquell dia, el meu col·lega no reposa. S'ha llegit la novel·la un munt de vegades i sospita que si Wells no descriu la seva màquina amb més detall és perquè amaga alguna cosa. Avui m'ha visitat perquè l'acompanyi a Londres a conèixer els hereus de l'il·lustre escriptor:
—Jo no sé res d'anglès, tu sí. Pagaré jo els bitllets amb els diners del premi.
—¿Però no volies utilitzar-lo per comprar temps?
—A això anem.
Sortim en dos dies. Ja tenim bitllets i una habitació llogada a prop dels descendents de l'autor de La màquina del temps. Jo ja m'he organitzat per treballar les hores que l'August no em necessiti com a intèrpret. Confio que siguin moltes, no fos cas que de tant buscar el temps, el perdi per ajudar l'únic col·lega que mai no parla per parlar.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
