El sexe em fa fàstic. Conservo l'instint infantil de repugnància. Recordo molt bé el dia que l'Amparo Campoamor em va explicar com es feia. Estàvem les dues assegudes a les escales del col·le. Em va dir que et ficaven aquell tros de carn a dins i no m'ho vaig creure fins que vaig haver de reconèixer que tenia raó. Les proves que m'oferia dia rere dia eren fefaents. La Campoamor se l'estava jugant robant les revistes del seu germà i vaig cedir a l'evidència. El que més em va costar és tornar a mirar a la cara els adults que m'envoltaven. Ells ho havien fet. Els qui no tenien fills potser encara no havien sucumbit a aquella porqueria, però els meus pares m'havien tingut a mi i als meus dos germans. No em podia continuar mentint: ho havien fet tres vegades, com a mínim. Així va ser la meva entrada a la vida adulta i encara hi soc, mal que em pesi.
Aquest matí he assistit al consell de redacció del diari. Em van trucar la setmana passada perquè hi anés com a col·laboradora convidada. És una atenció que tenen: ens exploten amb mètodes innovadors per part de Recursos Humans. Ells ho diuen d'una altra manera: ens convoquen a les reunions perquè ens impliquem més en l'equip. El director és amic meu i m'ha demanat que em quedés més estona per mostrar-me la nova campanya de publicitat. Estava eufòric amb l'entrada de diners caiguts del cel i ho volia compartir amb mi. Així que, sense poder resistir-m'hi, m'he vist en una taula ovalada envoltada de mitja dotzena d'executius disfressats de hipsters. La campanya era per llançar un nou model de cotxe elèctric i la gràcia era que els subscriptors podien entrar en un sorteig per provar el vehicle. L'anunci havia de despertar moltes ànimes ecològiques amb ganes de treure's la cartera i els publicistes havien tornat a pensar que un bon cul hi ajudaria.
Ens han ensenyat l'anunci per a les pàgines centrals: una model de vint anys, cara de mala llet, pell bronzejada, endollava el cotxe en el lloc de càrrega amb el cul en pompa. La relació era evident: mànega, cul. No calia res més i jo ja estava molt nerviosa. No me n'he pogut estar:
—Això és una porcada.
No sé qui ha parlat d'erotisme. Jo tenia ganes de posar sobre la taula la paraula pornografia, encara que sabia que era exagerada. El més jove dels publicistes feia cara d'aquesta bleda no entén res. El més gran ja estava acostumat a aquest tipus d'aquelarres i esperava, pacient, que arribés el torn de la doble moral. Només es mantenia alerta per si el meu comentari llepafils era una estratègia per devaluar la seva feina.
Semblava que estava sola en la queixa, com sol passar, però per sorpresa meva, l'amic m'ha estat lleial:
—No podem cedir a una vulgaritat més de la indústria automobilística. El nostre diari és per a lectors que han superat el sexisme.
Després m'ha mirat per si jo assentia i he assentit. El publicista jove s'ha mostrat molt ofès, com si el tractéssim de dinosaure i ha començat a presumir de la seva capacitat de vendes. El seu company li ha agafat delicadament del braç per retenir una fúria que els podia costar 100.000 euros. Jo he pensat en la del cul: segur que s'emportava una bona morterada de calers o potser no, perquè se la veia molt joveneta, prou perquè una agència de models sortís beneficiada del seu cul sense que ella veiés ni un duro, tot per l'ego i la inversió de futur i el ja veuràs com aviat guanyaràs molts diners a les passarel·les de Milà.
Pompes fermes, pompes fúnebres. Aquesta ha estat l'associació d'idees que ja no m'ha deixat discutir amb coherència. No podia més i amb una excusa matussera he abandonat la reunió. Us adverteixo que a partir de gener hi haurà un cul més a les vostres vides. Ningú no s'ha estranyat que marxés, de la mateixa manera que ningú no s'havia estranyat que hi assistís. Pompes fermes, pompes fúnebres. No m'ho podia treure del cap i he tornat a notar aquella decadència de la vida adulta que em va sobrevenir per primera vegada per culpa de l'Amparo Campoamor i les revistes del seu germà. He pensat que hauria de tenir una pistola al calaix de l'escriptori com sempre tenen els alts executius de les pel·lícules americanes. M'aniria tan bé pensar que en qualsevol moment em puc engegar un tret i després no fer-ho. Pompes fermes, pompes fúnebres. Així estava, esperant l'ascensor, quan el meu amic director ha sortit de la sala de reunions i m'ha increpat perquè tornés. Amb delicadesa, m'ha portat cap al seu despatx mentre s'acomiadava dels altres amb un adeu enèrgic. És un paio grandot, amb una barba incipient, té un somriure que encara sedueix. Em coneix prou per saber quan ha de consolar-me:
—Va, vine aquí, fes-me un petó.
Fa temps que hem passat els límits i ja m'imaginava que després de la complicitat de la reunió li vindrien ganes. Ho hem fet. Ell, amb plaer; jo, sens poder treure'm del cap que hi ha un mal dia en què deixes la infantesa i mai més no hi podràs tornar.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
