¿Per què corren? Els observo cada dia des del balcó quan em disposo a fer la pausa del matí. Per fi he tornat a la meva condició d'escriptor de culte, que no de masses, i començo el dia redactant els meus textos, després m'aturo i llegeixo algun autor de la literatura universal gamma alta. Necessito que passi alguna cosa entre escriure i llegir. Des de fa ja un temps, em faig un cafè i m'assec al balcó. Els miro. Uns quants corren. He observat que cada vegada són més i van més ben equipats, amb vambes que brillen, pantalons que s'ajusten, cintes perquè no els molestin els cabells. La meva intriga ha anat en augment i finalment avui m'he decidit. He baixat i m'he assegut en un dels bancs del passeig per veure'ls més de prop. No eren tants com els que em semblava apreciar des del balcó. En deu minuts, n'he comptat cinc. Eren de diferents formes i colors. Fins i tot n'hi havia de grassonets, cosa que m'ha fet pensar que corrien per aprimar-se. Tots exhibien la paraula Quechua a la roba, tampoc he entès molt bé el perquè. Un home se m'ha assegut al costat i m'he atrevit a interrogar-lo:
—Vostè, ¿sap per què corren?
S'ha limitat a alçar les espatlles i ha marxat, sens dubte corroborant que la ciutat és plena de gent molt sola. De nen, segur que la seva mare li va dir que no parlés amb desconeguts i encara ho recorda. A mi la pregunta m'ha quedat surant en la ment i es veia molt clar que havia de tornar a plantejar-la. Així que he pujat a fer una visita a la veïna del primer segona. És una vídua que viu sola i de tant en tant li faig companyia o, més ben dit, ens fem companyia. Les velles i els escriptors necessitem molt d'afecte presencial.
He repetit la pregunta a la senyora Ortín:
—Vostè, ¿sap per què corren?
—Ai, home, deu ser que tenen pressa.
La lògica de la senyora Ortín em fa enveja. Té una capacitat innata per ignorar els interrogants, o potser sigui adquirida. Si la nevera és plena, la casa calenteta i els seus fills i nets estan controlats, res no li preocupa. Els altres ja deuen saber per què corren, segur que tenen un motiu, però no entra en els seus plans esbrinar-lo.
—Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida.
Aquesta és la seva màxima individualista, un lema clau perquè el sistema funcioni. De seguida m'he adonat que la senyora Ortín no podia ser la meva interlocutora i he hagut de tornar a la feina de camp, tot i que se m'estava allargant la pausa i Chateaubriand m'esperava amb les seves memòries d'ultratomba.
He tornat al banc del passeig. ¿Potser tenia la fortuna que se m'assegués al costat algú amb una mica més de curiositat? No. Ha estat encara millor. Vora meu, s'ha assegut un d'ells. Seure és un dir. De fet era com si s'assegués amb les mans, doblegant els braços per gairebé arribar a terra amb la pelvis. Respirava profundament, expulsant l'aire. La seva actitud era preocupant, però m'he atrevit a parlar-li:
—Vostè, ¿sap per què corre?
Ha fet un bram animal que no he sabut interpretar, però, per la meva tranquil·litat, ha frenat les seves contorsions.
—Corro perquè és bo per a la salut. Li aniria bé provar-ho.
He de reconèixer que les seves paraules m'han sorprès, fins i tot han estat a punt d'ofendre'm. ¿Provar-ho? Córrer cansa molt, produeix flat, l'endemà no et pots moure per culpa dels cruiximents. ¿Què tenia aquell desconegut contra mi?
He contraatacat:
—Doncs a vostè li aniria bé llegir Chateaubriand. No ho ha provat mai, ¿oi?
M'ha mirat confós, intentant descobrir si darrere d'aquest nom estranger hi havia alguna clau per desxifrar. Jo he insistit, per donar-li una empenteta:
—Al principi potser li costi una mica d'esforç de concentració, però no crec que a vostè l'espanti esforçar-se.
Ara sí que m'ha mirat molest. Es notava que estava tan disposat a llegir Chateaubriand com jo a posar-me unes vambes. Ha retornat a les seva coreografia i, abans de marxar, m'ha dit:
—¿Chateaubriand no és una mena de filet? Jo soc vegetarià.
M'he quedat perplex, sense saber què respondre, i després m'ha sobrevingut el dolor de ser humà, tan poc equilibrat, tan inútil. Allí anava allunyant-se el corpore sano en posat atlètic mentre jo restava al banc, amb la teòrica mens sana que em pesava molt i em feia sentir tan estrany, tan sol, tan poc d'aquest planeta.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
