Últimament em planto als llocs. Vaig al banc a saldar factures; vaig a l'administrador de la finca a pagar el lloguer; vaig a les companyies de subministraments a abonar-los els pagaments i podria seguir amb els exemples. No faig res ni telefònicament ni telemàtica. Agafo la bicicleta i allà em dirigeixo com una ciutadana disposada a donar la cara. Pel camí especulo com serà la persona que m'atendrà a la finestreta i cal dir que mai no ho encerto. La meva actitud sempre sol ser la mateixa: pacient, però alhora assertiva. La del meu interlocutor varia molt.
Avui, a l'Oficina d'Atenció al Ciutadà, m'ha atès una dona amb cara d'haver-se divorciat fa poc i de mala manera. El primer que m'ha deixat anar és que aquell tràmit el podia fer per Internet i jo li he respost el que responc sempre:
—És que prefereixo venir en persona perquè estic molt sola.
Desconcertar-la no m'ha sorprès. Sempre es desconcerten. Sentir-se sol és una vergonya i ningú no ho confessa. Indica que no ets interessant, que has estat incapaç de retenir la gent, que hi ha algun motiu amagat pel qual ningú no et truca. El màxim que puc aconseguir és que em mirin amb cara de pena i, els més pacients, m'aguantin la xerrera. Aquest ha estat el cas de la dona d'avui, que, tot i la cara de mala llet, una mica maternal sí que era. Li he pogut explicar que em vaig apuntar al gimnàs per conèixer gent i que no em va sortir gens bé la jugada.
—Al final vaig entendre què passava. Com que em fa vergonya la meva cel·lulitis, sempre em trec les ulleres, ¿sap? Sí, ja ho sé, és una mica fer l'estruç: si jo no em veig al mirall, penso que els altres tampoc no em veuen. La veritat és que molt tampoc no em miraven. Després de la classe de steps, les noies feien plans, però a mi no em dirigien mai la paraula, així és que després d'una setmana de cruiximent, ho vaig deixar córrer.
Quan he acabat amb les explicacions, la dona de l'OAC no ha dit res i no he sabut si m'entenia, si s'apiadava de mi o si pensava què és el que havia de fer per treure-se'm de sobre sense semblar massa cruel. Molta experiència davant de la finestreta no devia tenir. Al contrari del noi de La Caixa, que l'altre dia em va fer fora de l'oficina sense miraments. Em va dir que hi havia cua i que no tenia temps per a mi, així, tal com raja, i es va quedar tan ample. Em va saber greu perquè des de feia mesos que només anava a l'oficina un cop per setmana. No com abans, que m'hi plantava cada dia. Vaig canviar d'hàbit precisament per no fer-me pesada. Només els dimecres li demanava l'extracte del compte, que sempre m'ha semblat una manera molt estranya de demanar quants calés tinc al banc. Ell me'l donava i jo me n'anava, una mica més reconfortada per haver pogut parlar amb algú. Ara no tinc ni idea de què faré, perquè ja he vist, que ni els dimecres no em volen allà. Per això avui he provat amb l'OAC i aquesta dona està resultant molt pacient. També m'ha deixat explicar-li el tema del metge:
—Em vaig adonar que si em feia una revisió cada tres mesos, em sortien diverses converses. Primer, la de demanar hora, després la de la saleta d'espera, que sempre és profitosa, la de la revisió pròpiament dita, en què la infermera t'interroga i el metge, també, i finalment, la del lliurament de resultats. Això sí que era una festa, però, és clar, no puc fer-me revisions massa sovint perquè al CAP ja em coneixen i, de molt bona manera, ja m'han indicat que només em donaran hora un cop per trimestre.
La de l'OAC ha continuat sense obrir la boca i això ha començat a mosquejar-me perquè si jo soc aquí és per mantenir un diàleg. Per parlar sola, ja em quedaria a casa amb el Pepito, que el màxim que fa és piu piu quan em dirigeixo a la gàbia. Aquesta dona, ni piu no diu. Ni quan li deixo anar que he arribat a assistir a reunions dels Alcohòlics Anònims, tot i que soc abstèmia:
—Perquè això del beure mai no m'ha caigut bé, que ja de joveneta, amb un glopet de vi em marejava.
En fi, que la paia, segueix aquí, aguantant el meu xàfec de paraules. Fins i tot he sospitat que s'havia quedat adormida amb els ulls oberts, semblava que em mirava sense veure'm, i al final m'he atrevit a fer-li una pregunta directa:
—¿Sap el que li vull dir?
Per sorpresa meva, m'ha respost:
—Sí, senyora, em diu que està molt sola i jo l'entenc perquè fa un mes se'm va morir el marit i no havíem pogut tenir fills perquè ell era estèril i abans de saber-ho, a mi em van operar i també em van medicar perquè ovulés més...
I així la paia m'ha tingut allà, davant de la finestreta, a peu dret, aguantant el seu xàfec de mitja hora i, al final, he hagut de marxar deixant-la amb la paraula a la boca, que no hi ha dret, la poca consideració que tenen els funcionaris amb la gent, que s'havia format una cua que sortia al carrer, tots amb cara d'impaciència, però sense dir-se res els uns als altres i és que la gent no s'atreveix a parlar amb desconeguts, que anem per la vida amb vergonya de comunicar-nos, així mateix li ho he explicat al meu periquito, que no parava d'assentir amb el cap, i ¿sabeu que m'ha dit?:
—Piu, piu.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
