Aquell matí, la Rita es va despertar amb els ànims renovats. Havia fet una bona dormida. Es va dir que no havia de tenir por de res. Va triar roba còmoda: pantalons de xandall amb ratlles a banda, ara que la moda ho permetia, una camisa a joc, si és que hi pot haver cap camisa a joc en aquests casos i, sobretot, la jaqueta amb moltes butxaques per poder tenir la cartera i el mòbil enganxats al cos. També es va preparar una motxilla amb aigua, barretes energètiques, mocadors, mascareta, halls per a la tos i una navalla mil usos. Va dubtar amb el calçat. Xandall i talons no podia ser, però les botes de muntanya li semblaven exagerades i les vambes feia dies que reposaven a la finestra amb l'esperança que la pudor s'esvaís. Després de remenar el sabater a la recerca d'un impossible, va optar per les botes. Tenia moltes possibilitats d'haver de fer quilòmetres a peu i aquesta era l'alternativa més eficient.
Abans de sortir de casa, va passar per l'habitació dels bessons, que aquelles hores encara dormien. Els va fer un petó de comiat, qui sabia quan els tornaria a veure. El marit l'esperava a la cuina amb un esmorzar complet i calòric que no es va atrevir a refusar. Mentre la Rita es cruspia els ous remenats amb formatge i bacon, amb més voluntat que gana, el Joan va trencar el silenci:
—Rita, ¿saps que t'admiro? Ets molt valenta.
—No n'hi ha per tant.
—Qualsevol es quedaria a casa, en aquestes circumstàncies.
—Hi he d'anar, ja t'ho vaig explicar ahir. Veuràs com no passarà res.
El Joan sabia que no hi hauria manera de convèncer-la i no hi va insistir més. Coneixia el compromís de la seva dona amb els companys. Havia d'acomplir amb el seu deure. Ella era de les que es plantava a la feina encara que patís migranyes; no va demanar de lliurar ni un dia després de la mort del pare; els ponts no sabia ni què eren. Aquest cop, tampoc res no l'aturaria.
El Joan la va acompanyar fins a la porta i li va fer una abraçada càlida perquè en quedés impregnada, com si fos possible que l'escalfor li restés al cos durant tot el dia. Ella el va mirar als ulls:
—No pateixis. Tot anirà bé.
Tots dos sabien que era mentida.
Pel camí, la Rita encara va comprar una aigua més, per por d'haver fet curt. La motxilla li pesava, però era pitjor quedar-se sense líquid. Va pensar en la prudència del Joan. Potser ell tenia raó i la seva actitud era massa inconscient. La seva mare també l'acusava de tossuda, fins i tot li havia ofert el cotxe perquè s'ho repensés.
Un cop va arribar a l'entrada subterrània, la Rita va tancar els ulls, va sospirar i va pronunciar un petit prec, humil, molt íntim, un Déu, ajuda'm que li va permetre baixar les escales amb més enteresa. A dins, tot semblava en ordre, les portes es van obrir quan hi va entaforar el bitllet, i encara amb la fe activada, va arribar a l'andana. Com era de preveure, no hi havia tren. Molts altres com ella esperaven amb la mirada perduda, els ulls enterbolits pel desànim, el cos arrossegat de tanta pena. De tant en tant, se sentia una veu per megafonia que els revifava, però no aconseguien entendre què deia i, encara, els qui podien desxifrar-la, de seguida s'adonaven que no es corresponia amb la informació de les pantalles.
Aleshores li va venir al cap el cotxe de la mare i, sobretot, aquella cançó d'Oques Grases que cantaven a tot drap quan anaven juntes a visitar el pare a l'hospital: Busco un lloc entre la incertesa, per quedar-m'hi a viure... La Rita va pensar que ja l'havia trobat: Rodalies.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
