No vaig sospitar mai que en el meu replà hi hagués tanta desesperació. La Soledad, la dona que neteja l'escala, està de baixa i ahir va ser la seva substituta qui me'n va explicar els drames. Jo només havia sortit amb la intenció d'airejar-me al parc, però em vaig topar de morros amb un personatge. No, amb tres. No, amb tota una família. La dona em va informar que era la cosina de la Soledad i que tenien la mateixa edat. Em vaig veure obligada a preguntar-li per la parenta i li vaig demanar si havia resolt el tema del seu fill, però vaig veure de seguida que la cosina només tenia ganes d'explicar-me les pròpies penes:
—Vostè és l'escriptora, ¿oi? Miri: potser em podria ajudar perquè el meu Manuel no em fa costat. Al final, l'hi vaig deixar anar a les clares: "Manuel, no m'entra al cap que, amb la feina que hi ha per fer, el nostre nen no en trobi. Els carrers bruts, els edificis a mig construir, les botigues amb poc personal i el nostre Javi tot el dia al sofà amb el mòbil o la play. Jo no tinc ni fava d'economia, però crec que el noi estaria millor netejant carrers que no pas a casa i, a més, guanyaria uns diners que ens anirien molt bé". Així ho vaig dir al meu Manuel, perquè, ¿sap vostè?, el Javi es va apuntar a l'atur i no l'han cridat ni una sola vegada, ni tan sols per fer-li una entrevista d'aquelles. Jo crec que a ell ja li va bé perquè porta tant de temps al sofà que ara li entraria pànic si li oferissin una feina. Ja no sabria com s'hauria de vestir, que el tinc tot el dia amb el xandall. ¿Parlar? Tampoc és que parli gaire bé. Només se'l sent quan crida: "Mama, ¿les vambes?" o "Passa'm la sal", és a dir, que també ha perdut el do de la paraula, al meu entendre, una cosa imprescindible per guanyar-se un puesto, com vostè ja deu saber. No, entengui'm, no vull ser tan cruel amb el Javi, la veritat és que crec que se m'ha deprimit, crec que d'això també en saben, els del seu ram. Ja no surt amb amics i ni de bon tros amb titis. Diu que és perquè no té diners, però jo crec que, si en tingués, tampoc no sortiria. No té res a explicar. Com a mínim el seu cosí segon, el Quique, ja sap vostè que és una calamitat, però tindrà un munt d'històries al pap, quan surti del correccional. Es podrà fer el gallet a base de bé, però al nostre Javi és com si l'haguessin expulsat del món. No hi ha lloc per a ell. ¿Què els ha d'explicar, a les nenes? ¿Les coses que li passen del llit al sofà?
A vegades penso que si fos una noia s'espavilaria més. Faria com la seva cosina: cangurs, classes de repàs, vendria arracades fetes a mà. Ell no, és incapaç de reinventar-se, com diuen ara. La Soledad ja m'ho deia, quan era una criatura, el mimes massa, i potser tenia raó, encara que a mi em bullia la sang perquè cada vegada em venia a la memòria el mimat del meu germà, que va morir de ionqui als trenta. Per sort, el Javi no se'ns droga. Només faltaria això. La meva cosina diu que no necessita empanar-se perquè ja va néixer empanat. La Soledad sempre ha estat una mica cruel amb el meu nen, però de vegades penso que raó no n'hi falta, moltes llums no és que tingui, haurà sortit a mi. Com a mínim podria ajudar-me amb la casa, que jo tot el dia feinejo i després no tinc temps de fer-me càrrec del meu propi pis, que cada dia està més brut i la roba s'acumula i la nevera fa pena, però ell, res, cap iniciativa. Només treu les escombraries, que és el que fa des que tenia dotze anys, quan la psicòloga de l'escola ens va dir que havia de tenir alguna obligació a casa. Això va ser just abans que m'abandonés el meu marit i se n'anés amb la secretària rossa tenyida. Molt original mai no va ser, el meu Manuel.
I va callar. Potser havia arribat el moment de dir alguna cosa. No ho sé, qualsevol comentari perquè s'adonés que jo continuava viva:
—Té raó. Això del seu marit em sembla d'una mediocritat exagerada.
—Exacte. Vostè sí que sap parlar, ja m'ho havia dit la Soledad. Jo sempre he cregut que el meu Manuel no va marxar per amor sinó per fugir del fill adolescent i de la dona menopàusica, que allò era un infern, i si jo hagués estat home potser hauria fet el mateix. No l'hi vaig dir perquè tampoc no es tractava de ser comprensiva, sinó de fer-lo sentir culpable, ¿entén? Sort que, com a mínim, sempre ens va donar la paga, encara que des que el Javi va fer els 18, ja no vam veure ni un duro, que no sé d'on va treure el meu Manuel que, quan són majors d'edat, ja no mengen. És veritat que li va oferir una feina al magatzem on ell està d'encarregat però el Javi mai ha estat bo per matinar i havia d'estar a punt a les set. Dos dies va arribar tard i de patitas a la calle i el meu Manuel amb una emprenyada de nassos perquè l'havia fet quedar malament, el seu propi fill, i, al damunt, la meva cosina amb aquella cara de Veus, ja t'ho deia jo que el mimaves massa. No era culpa meva, hauria d'haver vingut el seu pare a treure'l del llit, però el meu Manuel no ha tornat a posar els peus a casa ni quan es va separar de la rossa tenyida, ja es veia que allò no duraria ni una temporada. He de confessar que llavors em vaig imaginar que tornaria i que jo el perdonaria i que tornaríem a ser alguna cosa, no sé, una família, alguna cosa.
Imagini's vostè com n'estava de desesperada, llavors, que fins i tot l'hagués acceptat. Després ja em vaig fer a la idea: vaig entendre que no em podia queixar tant del Javi, que n'hi havia d'altres que també tenien un home a casa tot el dia, del llit al sofà, sense ajudar en res, i al damunt, havien de dormir amb ell perquè era el marit. Un noi jove sempre tens l'esperança que canviï, que es tracti només d'una etapa, que tard o d'hora trobi una noia maca que es faci càrrec d'ell. Però aquesta noia maca no arriba mai, no hi ha manera. És clar que és difícil que la trobi pel passadís de casa. Hauria de sortir. Dic jo que el seu pare el podria portar pels bars on busca les desgraciades que li fan favors de tant en tant. Xerrera no n'hi falta, al meu Manuel, no tinc cap dubte que alguna cau que, si no, ja hauria tornat a casa. Podria endur-se al xaval amb ell i ensenyar-li com es fa. En els seus temps ell bé va saber com entabanar una tòtila com jo. Les coses no han canviat pas tant, encara queden moltes ximpletes disposades a servir un noi com el nostre només per poder dir que tenen nòvio. El Javi s'ha engreixat, és veritat, que això de la verdura mai no li ha agradat i sovint sopa pizza congelada. Tampoc és que faci gaire exercici perquè recórrer el passadís no és fer la marató, precisament, però una mica ben polit i amb roba decent encara té la seva gràcia, que als vint, qui més qui menys, està resultón. Només li falta una empenteta, ¿entén?
Em vaig quedar callada, sense saber si havia de contestar la pregunta, però no va fer cap falta. Va quedar en retòrica i la cosina de la Soledad va continuar amb el seu soliloqui:
—Avui he escrit un mail al meu Manuel i li ho he dit ben clar, que aquesta nit vingui a buscar el Javi i se l'endugui a prendre la fresca. Una em va dir que havia vist al meu ex a l'Imperator ballant amb una senyorassa, potser millor que no el porti a un lloc així, però algun bar de copes per a totes les edats, segur que hi deu haver, encara que jo no soc de les que coneix aquests llocs, que fa un munt d'anys que no surto de nit, vaig massa cansada i sempre m'ha semblat que les dones no haurien de sortir soles, que se les veu massa mortes de gana i això no està gens bé. ¿Oi?
Una altra vegada, la incertesa: ¿Havia de dir alguna cosa o era de nou una pregunta retòrica? Vaig deixar passar una pausa. Salvada. Ella va continuar:
—Només el seu pare el pot ajudar, per això hi insisteixo tant i fins i tot li he parlat de la secretària rossa tenyida perquè em sembla recordar que era més o menys de l'edat del nostre Javi. Ara que ho han deixat podria ser una candidata, algú de confiança no es troba tan fàcilment. No ho sé, només era una idea, però li he enviat un mail i encara estic esperant la resposta. ¿Vostè que creu?
Aquest cop em vaig adonar que no tenia escapatòria. Ella havia acabat i esperava el meu veredicte d'especialista en embolics familiars. Jo, que havia fugit sempre del compromís, que vivia sola en el meu cau, que només em relacionava amb els meus personatges, ara havia de deixar anar una sentència a la cosina de la Soledad.
—Pio, pio —li vaig deixar anar i em vaig escapar, volant.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
