Van entrar a casa rebentant la porta a cops de destral. No en recordo les veus. Potser no van dir res. Diuen que en situacions límit el cos té la saviesa d'anul·lar alguns sentits. Ens van entaforar d'un en un dins d'un sac porós perquè no ens ofeguéssim. Els podia veure a través del teixit: tots de la mateixa mida, baixets i musculosos, vestits de negre, amb la cara coberta per una màscara que només en deixava endevinar els ulls sanguinolents. Vaig pensar que anaven drogats, però es movien amb una professionalitat admirable, la que només s'obté després d'haver repetit mil cops el mateix gest. Amb uns carretons ens van transportar a la furgoneta on ja hi havia mitja dotzena de capturats que gemegaven sense gaire convicció. Pensava que ens sedarien, però no va caldre. Només el meu marit va oferir-los resistència i, amb un cop precís al cap, el van deixar estabornit. La resta vam mantenir-nos passius, conscients que ens mereixíem la represàlia. Tothom sap que no es poden tenir els llums encesos després de mitjanit.
En vint minuts, vam arribar al que seria el centre de confinament. Vam entrar en fila índia per una porta àmplia amb un lema escrit en forja, formant un arc: El treball allibera. No recordava on l'havia vist, però em va venir una esgarrifança, com si els meus ulls ja haguessin recorregut el lloc i sabessin què m'esperava. En veure la meva reacció, un dels agents em va confessar a cau d'orella que ens portaven a un parc temàtic. No em vaig fer gaires il·lusions: tenia clar que jo no en seria la visitant sinó la peça exposada.
Vam esperar una bona estona, drets enmig d'una plaça amb el terra aspre de ciment. Ens miràvem els uns als altres esperant que algú fes alguna cosa, però entre aquelles cares només hi podia veure repetida l'expressió de la culpa barrejada amb la por. ¿Com havíem gosat no apagar els llums a l'hora convinguda? Jo sostenia el marit encerclant-li l'espatlla amb un braç perquè no caigués a terra. Desitjava amb totes les forces que no revifés. El veia ben capaç de rebel·lar-se: encara hauria volgut tenir raó.
Passada una hora, com si fóssim els extres d'una pel·lícula d'alt pressupost, vam rebre instruccions per megafonia. Una veu impersonal ens indicava a quin tancat ens havíem de dirigir. Vam tornar a formar una fila índia, afegint-nos a una coreografia imposada gairebé inconscientment. Jo anava arrossegant el marit, que es recuperava a poc a poc. Ara el portava de la mà amb fermesa perquè no se li acudís desobeir. La nostra filla i l'àvia ens precedien. Em vaig sentir orgullosa de la seva diligència: elles sí que sabien comportar-se com cal.
Tothom sap que la ramaderia intensiva de quadrúpedes passa per un mal moment. És molt cara de mantenir i del tot insostenible. Ens van explicar que un grup d'humans havia tingut la idea de domesticar la resta per obtenir proteïna animal. A la plaça del ciment aspre, la veu ens alliçonava amb un entusiasme encomanadís. Els humans confinats reuníem les cinc condicions necessàries per viure en captivitat: tot i ser omnívors, no teníem l'impuls de menjar-nos els uns als altres; estàvem capacitats per entendre la jerarquia de grup; no érem cars d'alimentar; seríem capaços de procrear en captivitat i sobreviure en un espai reduït. En aquest últim punt, la veu es va mostrar clarament satisfeta. A la Terra queden poques zones habitables i la recerca del metre quadrat sempre és el principal escull per endegar qualsevol projecte. Vam aplaudir
El procés de domesticació va començar una setmana després. L'objectiu era que, en poc temps, ens adaptéssim a les condicions de la ramaderia. Com a element jove de la família, la meva nena s'hi va habituar de seguida, tot desenvolupant trets domèstics molt més marcats que en la seva etapa anterior. La idea era que el procés de domesticació es fes prou acuradament com per observar ja mutacions genètiques en la seva descendència, que en una altra situació hauríem anomenat els nostres nets. Ens van explicar que, en aquests nous exemplars, ja es detectarien diferències morfològiques respecte a les mares, com per exemple una mida més petita, coloracions noves, i el pèl llarg i arrissat en zones del cos inesperades.
La meva primera preocupació va ser que no ens separessin. Aleshores encara no havia après que generar preocupacions ja no tenia cap sentit. A la meva filla la van posar al vedat dels més joves; al meu marit i a mi, en un de més restringit, amb els exemplars madurs, i a l'àvia no la vam veure mai més. No seria fins mesos després que algú em va detallar el seu destí. No em va sorprendre.
Passats uns dies de la detenció, el meu marit encara estava molt neguitós. No s'adonava del desavantatge en què ens trobàvem i, malgrat les meves advertències, un matí es va envalentir i va saltar la tanca. El van sedar amb un tret a l'esquena i se'l van endur. Aquella mateixa tarda, em van portar un document oficial on se m'explicava que l'havien sacrificat per extreure'n el valor càrnic, abans no fos massa tard. Em va semblar raonable.
A causa d'un tractament hormonal intensiu, jo em vaig lliurar de l'escorxador, i se'm va assignar a la procreació amb exemplars més joves. En contra de les meves expectatives, se'm va inseminar artificialment per afavorir el control genètic. Així, la meva última esperança de ser tractada com a humana es va veure frustrada de manera dràstica.
Passats sis mesos, ja m'hi he acostumat. Durant els dies d'ovulació, se m'immobilitza amb una brida, se'm neteja la zona de la vulva per evitar infeccions, se m'introdueix la pistola de fertilització en un angle de 40 graus fins arribar al coll uterí i se m'aplica el semen. La solitud és immensa.
Fa uns dies, vaig veure la meva filla. Anava tota nua, amb una brida al coll i tenia la mirada idiotitzada. Tot i els intents de saludar-la des del meu estable, no em va reconèixer. Primer em vaig entristir, però de seguida vaig agrair que no em pogués retreure per què la vaig portar al món. Vaig entendre que era molt millor que el seu cervell sobrevisqués flotant a causa dels opiacis. La meva nena encara tenia una vida al regne de Morfeu, una vida separada del seu cos utilitzat. A mi també m'hauria agradat que em sedessin. No ho fan, per estalviar.
Amb la domesticació s'ha comprovat que els humans ens emmotllem a circumstàncies ben variades. A diferència dels camells i els rens, que han de ser criats en un medi similar al dels seus congèneres salvatges, nosaltres podem viure entre l'estable i la plaça aspra sense necessitar res més, com fan les gallines i els porcs. Amb la dosi adequada d'aliment, respirem prou oxigen perquè el cor bategui. M'hi conformo. Ja se m'ha indicat clarament que res del que jo pugui oferir al món té cap valor. Es tracta d'oblidar-se de la gramàtica, no conjugar mai més en futur. Tampoc el passat no és necessari. Uns quants hem de morir perquè la humanitat se'n surti. Passa recurrentment en totes les comunitats animals que veuen el seu medi restringit.
Encara ens trobem en la fase de transició, però es preveu que les resistències –ja he indicat que excepcionals– es resolguin en poques generacions. Els tècnics confien que, gràcies a la selecció dels exemplars més adaptables, ja en les primeres cries s'observin variacions fisiològiques molt benvingudes, com un augment de la fecunditat i una precocitat del creixement. També hi haurà una disminució de la mobilitat, de l'agressivitat i de la velocitat de carrera, així com un nivell més alt de promiscuïtat per potenciar la criança.
Des de l'inici de l'empresa, s'ha recorregut a la intel·ligència artificial aplicada als coneixements genètics. Val a dir que ho han fet prou bé. Tot i així, han fallat en el manteniment de varietats rústegues, com a recursos genètics potencials. En això, els tècnics convindran que va ser un error eliminar el meu marit en els inicis de la domesticació, però en aquell estadi primigeni encara no es podia preveure el seu valor genètic. Només jo ho he lamentat, en silenci, sola a l'estable, sobretot els dies en què soc sotmesa a la pistola de fertilització i n'enyoro les carícies, la delicadesa, les paraules d'amor. De vegades em refugio en la quimera que jo podria ser una de les espècies rústegues preservades. Un cop li ho vaig comentar al meu tècnic de confiança. Em va respondre amb una pregunta:
—¿Què vols que preservem dels teus gens?
—¿La capacitat d'observació?
—¿La què? T'aconsello que no en facis gala.
Li vaig fer cas.
El naturalista francès del segle XVIII, Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, va definir la domesticació com una degeneració, però tot depèn del punt de vista. Es probable que els humans domesticats sorgits de la primera tria perllonguin estadis propis de la joventut quan arribin a l'etapa adulta. Els seus requeriments d'efecte i protecció augmentaran respecte dels exemplars silvestres. Els meus fills, per anomenar-los d'alguna manera, seran menuts, amb la pell cendrosa i tindran pèls arrissats que els cobriran tot el rostre. No reconeixeran la seva mare i, quan el tècnic els porti el menjar, li lleparan les mans. És probable que no parlin perquè ningú no els n'haurà ensenyat. De fet, no sabran fer res. Quan penso quin seria l'aprenentatge que m'hauria agradat més llegar-los, no en tinc cap dubte:
—Sigueu, tots vosaltres, vegetarians.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
