"Cuino poquíssim. El plat que faig més bé és... obrir llaunes! Però a casa de la mare assaboreixo cranca amb tomàquet picant. A un restaurant no li perdono un servei antipàtic i soc molt exigent amb la matèria prima". Ho llegeixo a Vanity Fair mentre espero que m'atengui la doctora de medicina general. M'imagino la crítica culinària que ha escrit una collonada com aquesta i reprimeixo l'arcada que em ve al pap. Últimament estic hipersensible a les bajanades. Per això he demanat hora al metge. Camino pel carrer contenint vòmits. Evito agafar l'ascensor amb els veïns, passejar el gos, ajudar els vianants perduts. Als taxis, em faig la sorda. Abans d'entrar al banc, he de prendre un glop de Primperan. No m'atreveixo a assistir a cap reunió ni de treball ni de veïns ni, encara menys, de l'escola de la meva filla. En qualsevol moment em poden venir unes ganes tremendes de vomitar. La ràdio, naturalment, ha desaparegut de la meva vida. Va ser la primera mesura dràstica que vaig prendre quan una nit, escoltant una tertúlia política, vaig haver d'afanyar-me per anar al bany. Els diaris no puc ni fullejar-los perquè sovint les estupideses apareixen ja en els titulars. He eliminat tots els amics d'Instagram que pengen fotos d'animals, el que equival a haver-me quedat amb dos supervivents.
Ara, a la sala d'espera, m'avorreixo, però encara seria pitjor si entrés algú i comencés una d'aquelles converses de circumstàncies, plena de tòpics i llocs comuns i paraules a la moda. No podria resistir-ho. Hauria de ser antipàtica i no estic feta per a això. Em violenta molt si he de dir-li a algú que és un idiota.
L'altre dia, al replà de casa, la veïna de davant em va comentar que la seva filla es casava i que li feia tantíssima il·lusió.
—Però, senyora Júlia, si vostè no es va divorciar per miracle. ¿Com deixa que la nena es casi?
Es va quedar pàl·lida i va trigar uns segons a decidir si jo estava de conya, borratxa o parlava seriosament. El cas és que no va ni respondre i em va tancar la porta als nassos. Vaig dubtar si havia de trucar i disculpar-me. Al final ho vaig fer i ja, més relaxada, li vaig explicar el que creia:
—Senyora Júlia, això de casar-se és una estupidesa i vostè ho sap. Encara és a temps de frenar la seva filla. Ho dic per vostès, que les aprecio de veritat.
Em va tornar a tancar la porta i ara ja no em saluda.
La gent és molt desagraïda, com l'home del pàrquing, que es passa el dia jugant amb el mòbil. Em vaig atrevir a preguntar-li si estava content amb la seva vida, ficat hores i hores sota terra, dia sí, dia també.
—Suposo que això que fa vostè és força tediós i ja porta deu anys igual.
Em va respondre que ell no sabia fer una altra cosa i la seva baixa autoestima em va deixar fregida. Era més pròpia de dones que d'un masclot de braços tatuats com el paio del garatge. Fins i tot es va ofendre quan li vaig dir que no entenia com no feia res amb la seva vida, encara que fos robar cotxes, qualsevol cosa, per sortir d'aquell avorriment. He hagut de buscar un altre garatge perquè es va posar fet una fera, que qui era jo, pija de merda, per ficar-me en les seves coses, que jo no tenia ni idea de qui era ell. Vaja, que el molt torracollons, sense ni adonar-se'n, em va llançar tot un discurs filosòfic sobre l'ésser i el proïsme. Aquell dia vaig decidir que ja no parlaria amb ningú més. Vaig donar per acabada la meva missió altruista en contra de l'estupidesa imperant i aquí estic, a la consulta, esperant que alguna pastilleta m'immunitzi i pugui tornar a una vida normal, alienada, comme il faut.
Ja dins del despatx, li deixo anar els meus mals a la doctora. És grassoneta i porta una colònia infantil que m'inspira confiança. Tinc la impressió d'estar parlant amb un nadó gegant. M'escolta sense interrompre'm i, sense dubtar-ho, em diu:
—Prengui aquestes pastilles. Dues vegades al dia. Matí i nit, i torni en quinze dies.
No seré jo qui allargui la visita sota el risc de topar amb un comentari tontaina. Així és que, disciplinada, vaig a recepció, pago i surto disposada a començar el tractament.
Pel camí, ja em trobo millor. Només sento els xiscles dels nens al parc, que, per ser tan animals, no m'afecten gens. A l'autobús puc seure en un seient individual i, ja a la farmàcia, estic pràcticament sola. Li dono el paperet a la farmacèutica amb un bona tarda contundent que no desitja resposta. Ens tenim vistes pel barri, però sempre ha tingut el detall de no donar-me conversa. Llegeix la recepta, em mira, la torna a llegir, em mira, em fa una ganyota i me la torna de mala manera:
—No ens faci perdre el temps, senyora. Estem treballant.
Intento recordar si mai li he fet un lleig, però crec que a ella no, i li insisteixo que faci el favor d'atendre la meva recepta. Ella em mira, aquest cop, tota seriosa:
—D'això que vostè necessita, aquí, no en tenim.
—¿Se'ls ha acabat?
—No n'hem tingut mai.
Llegeixo la recepta de la meva doctora i ho entenc: "Dues pastilles de Frivolitat 500. Matí i tarda". Em reprimeixo l'estirabot i, ja que soc a la farmàcia, em compro una ampolla de Primperan.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
