M'han trucat i m'han dit que no. La feina no serà per a mi. Després de la selecció, havia quedat entre les dues finalistes, però han triat l'altra. No és per res concret: els agrada el meu perfil, la meva empenta, el meu currículum i ja em trucaran quan quedi alguna altre plaça i patatim i patatam. A l'altra l'hi han dit que sí i, quan arribi a casa, els seus li diran felicitats. A mi m'han dit que no i, quan arribi a casa, els meus em diran que els bombin. I ara tinc la clau al pany i tot el pes del fracàs a les espatlles i el que més desitjo en el món és que em felicitin, així és que ja he obert la porta i els meus llavis han dit:
—M'han donat la feina!
Mentre el meu cervell pensava: ¿què coi estàs fent? I la meva filla em deia:
—Felicitats!
¿Com podia frenar-ho? No podia, com tampoc he pogut frenar que ara siguem al japonès que tant ens agrada per celebrar que entrarà un sou més a casa. No ens estem de res: demanem sushi de tonyina i tempura de gambes i brindem amb sake.
Quan la filla va al lavabo, tinc temps de plantejar-me com li diré que m'he agafat una pròrroga d'unes hores per encarar el fracàs més en forma. Sí, l'hi diré amb aquestes paraules, i em disculparé perquè no soc jo qui li he ensenyat a mentir sinó tot al contrari. M'he passat la seva infantesa dient-li que els autoenganys no són bons, que una ha de mantenir la fermesa quan van mal dades, que de vegades d'un fracàs en surt alguna cosa encara més bona i tot el reguitzell de frases impreses als manuals d'autoajuda.
Ara torna i just quan seu començo:
—Júlia, que és que... t'he d'explicar que...
Però no m'escolta perquè s'ha alçat per saludar el veí de replà que acaba d'entrar al restaurant i ja li està dient què celebrem.
—A la mare l'han agafada com a directora de l'ICSIF.
Ell, pobre, no deu saber què amaguen aquestes sigles, però fa com si sí i ja em felicita.
Entomo la doble ració de bons auguris. ¿Com la pairé? Ara no li puc confessar a aquest home que no és cert, encara que en aquests moments m'estigui dient que quina llàstima perquè buscava algú com jo per a la seva startup. És un èxit i s'ha decidit a ampliar personal. Se m'ha posat cara de sashimi. No pot ser que la vida et prepari càstigs com aquest, per mentidera, però, de vegades, ho fa.
Ja ens hem atipat de sushi i em roda el cap de tant de sake. La Júlia i jo som a l'ascensor, pujant els quatre pisos a ritme de tortuga. ¿Quin lloc pot haver-hi de més adequat per a les confessions? El pobre aparell modernista, de fusta, amb el seu banc, té un aire de confessionari que espanta.
—Júlia, que és que... t'he d'explicar que...
—Mare, ho faràs molt bé.
De vegades penso que la meva filla ha anat tant al psicòleg que ja fa com si ho fos. Sap dir les paraules que, en teoria, una necessita, amb un to consolador, però jo el que ara vull és que la veritat es torni a instal·lar entre nosaltres i dormir la mona en pau.
—Júlia, que és que... t'he d'explicar que...
—Merda, les claus! ¿Tu les has agafades?
—No.
Ara el manyà ens està salvant la vida i no és el moment de dir-li a la nena que la seva mare no serà la directora de res, que han agafat a l'altra, que també els agradava el seu perfil i la seva empenta i el seu currículum i que no haurà d'esperar que treguin cap altra plaça perquè ella, l'altra, l'elegida, ja és dins. No com la mare, la falsa, que ja és dins de casa, gràcies al manyà, però fora de la feina, gràcies al de recursos humans.
Aleshores sona el telèfon i és ell, el de recursos, i diu:
—Sra Ferrer, ens hem equivocat. És a vostè, a qui hem triat.
I se'm torna a posar cara de sashimi perquè no pot ser que la vida et prepari premis com aquest, per mentidera, però de vegades, poquetes, de vegades ho fa.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
