Un dia, la Ficus va arribar més brillant que mai i em va convocar a primera línia de trinxera: Fortuny! M'assenyalava amb el guix a la mà i el vaig agafar amb els dits tremolosos. Em va caure i, en alçar-me, vaig poder observar la magnitud de la tragèdia, a poc a poc, com si se'm desplegués una cortina negra davant dels ulls. A la pissarra, no només hi havia una X. També hi havia una Y, amb un signe més que les separava. Allò no podia ser. Estava prohibit. Jo ho sabia, però no m'atrevia a advertir-ho a la Ficus. Vaig mirar els meus companys: trenta cares amb la mateixa expressió de terror que la meva. ¿Hauria de ser jo qui revelés la veritat, encara que ella el que volia era la incògnita?
—Senyoreta —vaig mussitar.
—Fortuny, no vull excuses —em va interrompre.
La situació era cada cop més límit i el sospir va ser general. Sens dubte, la meva al·legació semblaria una excusa, encara que no ho fos. No tenia cap altra sortida, així és que em vaig armar de valor:
—La senyoreta de català ens ha dit que la Y no existeix.
La meva millor amiga em va auxiliar des del fons de la classe:
—Ens ha dit que és falta.
—Sí —van secundar-la la resta.
La senyoreta Ficus em va indicar que anés al meu lloc amb un gest sec de branca que es vol trencar i no es trenca. Després va girar-se cap a tots:
—No m'escolteu mai, ¿oi? —va dir amb veu penosa.
Era evident que no esperava cap resposta i la vam deixa continuar.
—¿Per què us sembla que hi ha una X i una Y?
Jo vaig pensar que potser s'havien fet amigues, que per fi la X tindria una aliada, com jo tenia la Laia, i venceria la seva timidesa i ja mai més s'amagaria i s'hauria acabat la tortura de sempre anar-la buscant, amagada entre fórmules. Per fortuna, no em vaig atrevir a dir res. Va ser el Manel, l'únic que entenia alguna cosa entre tots aquells despropòsits, qui ens va salvar:
—És una equació de segon grau.
La mestra va aplaudir i la resta ens vam quedar impressionats. Encara ara no he entès què volia dir el Manel amb aquelles paraules estranyes, però sempre que veig una Y mal col·locada em dic que deu ser això i no la corregeixo, que la senyoreta Llum em perdoni.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
