M'he fet un propòsit: no tenir mai més conviccions. És la primera mesura profilàctica per no prendre'm massa seriosament. He d'aprendre a acceptar la meva condició finita de matèria orgànica. Finita i fèrtil, mentre visqui. Ara t'ho explicaré tot sense que em traspuï la vergonya que sento ni l'orgull que em revifa. Et tinc aquí, al meu costat, no sé si m'escoltes. En tindré prou si em sents. Vaig arribar al laboratori d'extracció de les primeres. Em van agafar les dades amb l'antipatia de qui porta moltes hores fent-ho, encara que tot just començaven la jornada laboral. Em van fer signar la conformitat, cert, i jo no vaig llegir què estava signant perquè estrenava ulleres. Eren les meves primeres trifàsiques i no veia ni un burro. Va ser un error. Signar, vull dir. No pas les ulleres noves. Bé, les dues coses van ser un error.
Quinze minuts després, en una pantalla, va aparèixer el numeret d'espera que m'havien donat a recepció i vaig entrar en una sala amb un silló negre i un alçabraços. Bé, em fa mandra descriure-ho. Visualitzeu la típica cambra on et punxen. L'únic que estava fora de lloc era que, al dispensador d'aigua, hi havia un líquid vermell. Sang, vaig pensar, segur que se la beuen. Després vaig riure'm de mi mateixa. La meva filla s'havia enganxat a les històries de vampirs i m'ho estava encomanant.
Quan va entrar la infermera, em vaig quedar petrificada. Era blanca, gairebé costava distingir-la de la bata que portava. Vaig somriure per destensar la por i em va tornar una ganyota de dents esmolades. Definitivament, les ulleres no havien estat una bona idea. Era impossible que aquella dona lluís una dentadura tan amenaçant, dedicant-se al que es dedicava. Els de personal l'haurien hagut d'enviar directa al dentista. Potser li podria recomanar el meu, que s'estava especialitzant en estètica i no era gaire car. Quan anava a dirigir-m'hi, ella em va interrompre:
—Deixi's el braç al descobert.
Mentre em treia el jersei, vaig veure com s'omplia un got del líquid vermell i se'l bevia, golafre. No em vaig poder estar de demanar-li què era.
—¿Vostè que creu?
—Sang.
No va respondre. Es va limitar a ensenyar-me altre cop les dents fent aquella ganyota. Vaig voler pensar que era la seva manera de somriure. Em calia tranquil·litzar-me. Ella ja tenia la xeringa a punt i em va fer una punció precisa. Mai no ha estat difícil, trobar-me les venes. Em va semblar que, mentre em donava el cotonet, mirava la gota de sang del meu braç amb delit i em van agafar unes ganes boges d'oferir-n'hi una mica, com si fos davant d'algú molt assedegat. Per sort, me'n vaig estar, però me'n va quedar el desig.
Avui he de tornar a buscar els resultats. En tota la setmana, no me l'he poguda treure del cap. El més probable és que no la vegi. Entraré i el noi de recepció em donarà un sobre després de demanar-me la targeta de la mútua. Em van dir que ho podia consultar jo mateixa per internet, però he preferit personar-m'hi. Per si de cas la veia, per si em tornava a somriure, per si li podia oferir una mica més de la meva sang, per assedegar-la.
Ara soc a la saleta d'espera. Suposo que tampoc no fa falta descripció: cadires, llums de sostre i un ficus benjamina al costat de l'extintor. El recepcionista m'ha dit que l'analítica s'ha de repetir, que per un error no m'han mirat les transaminases. Jo no sé què són, però les dec tenir a dins i no me les han mirades. M'he queixat, però m'ha ensenyat la meva conformitat signada. La tenia ben a punt.
Rere una frase en lletra minúscula hi havia la meva signatura: "La pacient accepta sotmetre's a l'extracció de sang tants cops com sigui necessari per a l'obtenció de resultats". M'acaben de cridar, m'ha semblat que amb més familiaritat que la primera vegada. Era ella. M'ha ensenyat les dents, ho direm així. El ritual s'ha repetit d'una manera similar a fa una setmana, però quan m'he acomiadat, m'ha dit "A reveure", amb el seu rictus dentat.
Ja porto sis setmanes anant-hi. Hi vaig esmorzada per evitar el suplici del dejú. He pensat que és innecessari i em posa de mal humor. Ara ja em diuen pel nom, només entrar. No em fan signar res ni em demanen la targeta de la mútua. Espero. Ella em fa passar. Em punxa. Jo sempre m'acomiado i ella sempre em deixa anar "a reveure", amb aquella ganyota-somriure que tant enyoro al llarg de la setmana. No entenc per què. Si m'ho miro amb fredor és un rictus desagradable, però visc els dies amb pena fins que torno a la saleta: ella i jo soles i el seu desig omplint-ho tot.
Ja tinc clar que el dispensador d'aigua és ple de sang. Seria estúpid buscar qualsevol altra explicació i ni tan sols li he tornat a preguntar per confirmar-ho. Us he dit que he après a acceptar la meva condició finita de matèria orgànica, ¿oi? Més: he après a estimar aquesta condició vulnerable, de servei a qui ho necessita, perquè el que m'ha quedat clar és que ella em necessita. Allò de les transaminases de la primera setmana va ser una excusa grollera. Vol la meva sang, se'n deleix, i a mi, què voleu que us digui, m'agrada complaure-la. I és que feia tant de temps que ningú no em reclamava.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
