La Rita és la segona persona més obedient del món. En néixer, va encaixar-se com un guant a la cavitat uterina, disposada a entrar a la vida com qui es llença a la piscina de cap. De nadó, va mamar molt, va plorar el mínim i va dormir moltes hores seguides. De nena, va fer els deures, va arribar puntual a l'escola i va menjar-se la verdura, incloses les bledes. De jove, no va prendre drogues, no va abusar de l'alcohol i va exigir preservatiu, sempre.
Ara ja és una dona feta i ha triat una feina que li escau. La Rita és soldat. Ha estat un temps d'entrenament i a la reserva, però ara ha d'entrar en acció: al seu país li ha caigut una guerra a sobre, encara que ningú no la volgués, i ja la tenim dins d'un helicòpter volant en direcció a un camp de batalla. Més que un camp és un desert on, per mala fortuna, un dia s'hi va trobar petroli. La Rita l'observa des del cel i només hi veu sorra i alguna flamarada imponent. El seu comandant li indica que serà la següent a baixar i ella ja es posa el paracaigudes sense preguntar-se què coi està fent amb la seva vida.
Ara la tenim suspesa pel velam que s'ha desplegat tan obedient com ella. En altres moments, assaboriria l'experiència, si qui l'esperés a baix fossin els companys de la brigada Almogávares VI amb les seves boines negres, però és l'enemic qui l'espera i per això la Rita va armada amb un fusell de precisió. En diuen armament lleuger, però a ella li pesa com el mort que encara, per fortuna, no ha matat i és que la Rita no ha matat mai ningú. El fusell, concretament, pesa vuit quilos i encara hi hem d'afegir les bales, el bípode que el sosté i l'avituallament (gràcies web del Ministerio de Defensa per brindar-me aquesta informació). Per sort, el paracaigudes tipus ala pot aguantar això i molt més.
La Rita baixa a un ritme constant i suau. No li preocupa tant com ho fa, sinó on anirà a parar. El comandant li ha dit que a baix hi ha una base, però ella continua veient sorra i flames, cada cop més a prop. És lògic: les bases estan amagades, soterrades, com les trinxeres de tota la vida, vaja. Ara només faltaria que les anunciessin amb un rètol lluminós. Però la Rita comença a inquietar-se. Aquí, per no haver-hi, no hi ha ni cactus.
La soldat es desempallega del velam, que queda estès com un vestit de núvia enmig del no res. Malaguanyada i delatora tela, pensa, però no té temps per plegar-la perquè acaba de sentir detonacions massa a la vora. No han estat brunzits de míssil sinó trets d'armament lleuger, fet que la fa sospitar un emprenyador enfrontament cos a cos.
Sí, ara veu l'enemic, que surt de rere, posem per cas, una duna, perquè aquí no hi ha res més on amagar-se. Ja hem dit que ni cactus no tenim i no hi ha qui trobi la base soterrada. A la Rita l'enemic no li sembla ben bé l'enemic. El que divisa a pocs metres és una dona com ella, cansada, amb un fusell que li pesa com un mort i un vel de núvia desplegat a poca distància. S'apropen l'una a l'altra. Cap de les dues no sap que l'una és la segona persona més obedient del món, la nostra Rita, i l'altra, ai las, és la primera. Així que la Rita per primer cop no compleix l'ordre de disparar que amb tanta insistència li remarcaven als campaments de Paracuellos de Jarama. Al contrari, deixa el fusell a terra i sent l'alleujament de treure's un mort de sobre. L'altra no pot vèncer l'impuls d'obeir perquè és la persona més obedient del món i, també, la més desgraciada, la menys lliure, la més esclava. Naturalment, la nostra Rita cau fulminada d'un tret precís i és així com, en el seu últim alè, assaboreix el triomf de la desobediència. No sabem si a la mort hi entra de cap, com va fer en néixer, però tot indica que s'enfila de dret cap al Cel, on ja l'esperen perquè faci el que li roti al llarg de tota l'eternitat.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
