—¿Com ha anat a la facu?
—Bé.
—¿Has arribat a temps al tren?
—Sí.
—¿Tens plans per aquesta tarda?
—No.
I això no per Whatsapp, sinó entaulades davant d'uns macarrons amb molt de formatge, com a ella li agraden. Així, des dels tretze fins als vint-i-un. Vuit anys. Quan em queixo amb les amigues, la parella, el psicòleg: paciència. I això es repeteix l'any 1996 i l'any 2026, i un cop soc la filla i un altre cop soc la mare, i no estic segura de res perquè no tinc memòria o potser no hi ha res a recordar més enllà d'uns quants monosíl·labs deixats anar amb desídia.
Vaig estudiar ciències de la comunicació i encara no tinc ni la més punyetera idea de com ens hem de comunicar mares i filles. Puc visualitzar-ne una munió a la ciutat, tancades a la cuina o al menjador, amb un plat de macarrons que es refreda, com en aquelles pel·lícules que roden amb dron i van repassant finestres de pisos, un empatx de hoppers, amb els seus silencis i fredors, amb el dolor d'estimar i no dir.
Proposo un canvi d'escenari: Lisboa, Berlín, Praga, on sigui, malgrat que el turisme cada cop el trobi més cutre, malgrat la petjada de carboni i les cues als aeroports i les maletes cada vegada més esquifides.
—¿I si aquest pont anem a alguna ciutat bonica?
—Nye.
—¿Quina t'agradaria? ¿Roma?
—Pse.
—O potser podem anar a Pompeia, ara que l'has estudiada.
—Sí.
I compro els bitllets per comprar una conversa en una habitació d'hotel, una de llarga, explícita, divertida, còmplice. Me la imagino fluïda, poc jeràrquica, gens diplomàtica, però alhora ni gota feridora, una conversa de calample.
Dues setmanes després som a la porta 15 de la T1 i ja ens hem comprat un entrepà de pernil a preu de llagosta perquè la gana provoca mal humor i aquest és el nostre màxim enemic. Hem facturat i ens han tocat seients de costat i potser en aquesta càpsula tan tancada, sense accés a Internet, amb l'expectativa d'una pizza per sopar, podrem dir-nos alguna cosa.
—¿Has agafat el carregador?
—Sí.
—He reservat un freetour.
—Ok.
—¿Voldràs fer l'excursió al Vesubi?
—No.
I em descobreixo pregant perquè el volcà entri en erupció durant aquest cap de setmana llarg i la lava toqui de ple el nostre hotel i totes les xarxes socials i tota l'electricitat i tots els transports per fugir es col·lapsin i la meva nena i jo ens trobem en un racó molt petit, però a resguard de qualsevol mal i jo li pugui dir:
—¿Estàs bé?
I ella em respongui, naturalment, amb monosíl·labs, però que siguin:
—Sí. ¿I tu?
Aleshores esquivo el mal presagi, que a mi no em sembla tan greu, però que ja m'adono que no és gaire assenyat i em dic que de més verdes en maduren, un refrany ben tòpic i minso, un únic consol. Invoco la paciència i revisc un vespre del 1996, una mare i una filla en un apartament de Castelldefels, cap mòbil, cap xarxa social. També dos mons:
—¿Sortiràs, aquesta nit?
—Pse.
—Et vull a la una a casa.
—Bé.
—¿No vols més macarrons?
—No.
I poso els ulls ben enfocats per mirar de fer el recorregut invers i divisar el 2056, però les meves dots profètiques s'estavellen amb el realisme. Això sí, de fons, em sembla sentir uns No, uns Sí, uns Pse, uns Nye. Em miro la filla i, amb cert ànim de venjança, no puc fer altre cosa que somriure.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
