Dona i aspiradora és al Teatre Gaudí fins al 26 d'abril, i Com eliminar l'olor de lleixiu a les mans, al Tantarantana, fins al 19 d'abril
El nostre món ja fa massa ferum i comença a ser hora de treure el drap de la pols, l'aspiradora i el motxo. La prova és que dues obres relacionades amb la neteja coincideixin a la cartellera de Barcelona: Com eliminar l'olor de lleixiu de les mans, d'Ana Palomo, i Dona i aspirador(a), d'Helena Tornero.
A la del lleixiu, la pregunta és si és lícit delinquir quan estàs explotada pel capitalisme. Les protagonistes són tres dones de la neteja d'un hotel que guanyen menys de dos euros l'hora, fan hores extres sense cap remuneració, s'han de pagar elles mateixes les eines de treball i no poden agafar la baixa. Davant d'aquesta situació, ¿es poden endur uns diners que no són seus? Palomo ja deixa clar que els diners provenen de la corrupció perquè no ens trontolli cap neurona moral, si és que la moral és a les neurones.
Tornero, amb la seva aspiradora, ens porta cap a un altre aspecte crític del nostre sistema: l'emergència climàtica i la urgència del decreixement. En aquest cas, una única actriu fa tots els papers de l'auca. Els principals són el d'una dona que encara no ha passat a l'acció de la lluita climàtica i el del seu nebot, que ja hi ha entrat de ple i és un activista. Aquí, la pregunta que ens planteja la dramaturga no és si és lícit saltar-se la llei per aturar la contaminació sinó si és lícit continuar sense fer res mentre el planeta se'ns rosteix.
Curiosament, en les dues obres, hi ha moments per inspirar i exhalar i així superar els moments d'angoixa tan simptomàtics del nostre temps. "Agafes aire. Amb el nas, sí. I després exhales. Lentament. Així. Molt bé", ens diu Tornero. "Inspira, expira (...) Abraza el mocho", suggereix una de les treballadores del lleixiu. Són dues mesures provisionals per superar l'adversitat que ens cau a sobre.
Però, és clar, no ens podem passar la vida inspirant i exhalant. En les dues obres quedem retratades en la nostra passivitat. Tornero fa dir a la seva prota: "Jo soc de Greenpeace de tota la vida (...), però ja saps que en penso de la violència". Palomo fa que la feinera més veterana es resisteixi a triar la llibertat: "Fa 16 anys que treballo en aquest hotel, és com casa meva i m'agrada aquesta feina". Costa donar el pas i és en aquest llindar on ens situem.
Val molt la pena llegir la peça Tornero, editada a la col·lecció Emergència Climàtica. En el pròleg, Teresa Franquesa ens recorda que el teatre és "una àgora catalitzadora de la conversa, la inspiració, l'acció i la transformació que necessitem". És curiós perquè, quan hi som, hi hem de ser ben calladetes i amb els mòbils en silenci, però és cert que en podem sortir prou trasbalsades per iniciar una conversa transformadora al bar més proper de la sala, amb aquella urgència de qui fa la revolució davant d'una cervesa. Aquest és el primer pas de tot canvi, com demostren Tornero i Palomo en les seves obres: algú ho veu clar i vol actuar; algú escolta i fa el pas, i l'últim, que apagui el llum, no fos que gastéssim energia innecessàriament.
"Ad libitum" és una secció de relats escrits per Ada Castells després d'haver anat al teatre.
