Aquest matí, el vell professor d’història ha arribat a la facultat amb un somriure de pam. És rar en una persona com ell, sempre tan capficat en la feina. Només té un motiu per viure: provar la catalanitat de Cristòfor Colom. Porta quaranta anys amb aquesta obsessió i s’hi ha deixat la salut i l’humor. Avui, el seu posat eufòric m’intriga i, aprofitant un moment que alça els ulls dels papers, li ho deixo anar:
—I, doncs, senyor Miquel, ¿com és que avui està tan content?
—Coses meves.
Ni em mira. ¿Què m’esperava? ¿Que de sobte es confessés amb la becària amb qui té la desgràcia de compartir despatx? Espero fins a l’hora de dinar per demanar-li si em vol acompanyar al menjador. Per sorpresa, accepta. Es veu que ha passat tota la nit treballant i no ha tingut temps de fer-se la carmanyola. La meva estratègia és senzilla. El convidaré a cerveses i simularé interès per tot el que m’expliqui.
Després d’una bona estona empassant-me el discurs habitual sobre la procedència empordanesa del descobridor d’Amèrica, ataco altre cop:
—¿I com és que avui fa tan bona cara?
—En tinc motius.
Calculo que caldran un parell de cerveses més i molta paciència perquè substitueixi el seu posat lacònic per una generosa verborrea, però no defalliré. No suporto les seves intrigues quan se suposa que hem de treballar en equip.
Mitja hora després, arriba la revelació sense necessitat de cap pregunta prèvia:
—Puc afirmar que Colom no només era català sinó que també era del Barça.
Hi ha vegades a la vida que una ha de fer esforços per reprimir-se el riure. Prometo que m’hi esmerço, però és impossible. Se m'escapa una gran riota davant dels seus nassos. No serveix de res que li recordi que quan es van escriure les regles del futbol, ja feia quatre segles que el seu heroi criava malves. No m’escolta i m’ho argumenta amb proves, cada cop més estrambòtiques. Al final, esgotada, li segueixo la beta:
—És una troballa excepcional, però encara no ho comenti amb ningú –li aconsello, convençuda que és millor tancar-lo al Departament d’Història que al manicomi.
Un mes després, per educació i per morbositat acadèmica, pregunto al vell professor si ha trobat més fonaments sobre l’afició futbolística de Colom.
—¿Que t’has tornat boja? —em contesta perplex.
No m’he adonat que no estem sols. Darrere meu hi ha el degà, que m’observa astorat. Ha vingut a anunciar-me que el meu col·lega encara no es jubilarà. Mentre em resigno a esperar un any més sense plaça, el degà em demana que el segueixi i em fa seure al seu costat:
—M’han arribat informes negatius sobre la teva feina. Indiquen que estàs treballant en una línia falsa, i m’atreviria a dir, ximple, sobre la vida de Colom.
No em deixa defensar-me i m'ensenya un arxiu amb tot de documents que no he vist en ma vida. Són els estudis del vell professor i de seguida entenc la jugada: estan signats per mi. Per no cedir-me la plaça, el maleït ha donat a entendre que soc jo qui està investigant la relació entre el Gran Almirall i el Barça. És aleshores quan decideixo remar a favor meu.
Fa mig any que em dedico a voltar pel món. Em criden de totes les penyes perquè faci xerrades sobre el primer culer de la història i me les paguen prou bé. Tinc 50K de seguidors a Instagram i he obert un canal de Youtube que ja m'està reportant un extra de calerons. Mentre el vell professor es podreix al departament, jo ja he publicat un best-seller divulgatiu i tinc el canell cansat de tant signar aquest Sant Jordi. Encara em ressonen les paraules del degà: una línia "falsa" i "ximple", em va dir, sense adonar-se que era just el que em calia per triomfar en els nostres temps.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
