Un fantasma, mare

He hagut de fugir de casa meva, a la recerca del mar, perdent-me pels carrers del barri nou, probablement triant el pitjor trajecte

Foto: Yasa Design Studio
Foto: Yasa Design Studio

Fa un temps, mare, vas entrar a casa meva. Després d’uns anys de matrimoni, per fi vivia sola. Vas entrar a casa meva, la vas mirar. Crec que et va fer pena comprovar amb els teus propis ulls —i tot el cos tens, amb una ganyota a la cara— que vivia en un barri que et semblava perillós. Caminaves amb la bossa arrapada al cos, mare. Tot i que ningú no m’ha fet mai res en aquell barri. Les coses dolentes no m’han passat mai als barris dolents, mare: això ho saps. A tu tampoc. Gairebé totes les coses dolentes que m’han passat —almenys, les més dolentes— han estat sempre dins de casa. Al lloc on no haurien de passar-te les coses dolentes —si més no, no les més dolentes—, però és així com passa la majoria de vegades. Vas entrar a casa meva, mare, i hi vas fer una ullada. Després vaig saber que t’havies adonat que hi havia dues tovalloles penjades al tovalloler. I que així vas saber que tenia un amant. Me’n vaig recordar l’altre dia, en despenjar una tovallola. Vaig pensar: aquesta tovallola no la veuràs, mare. No volia amagar-te-la a tu, sinó a mi.

Visc tan a prop d’aquella casa de les dues tovalloles, que gairebé cada dia em creuo amb el barri que et fa por. M’endinso pels seus carrers i els reconec. Com quan veus, de lluny, la silueta de qui va ser el teu amant, i sabries distingir el seu moviment entre mil persones que caminen. Saps que aquell gest, aquell perfil, van ser un dia el teu paisatge. Aquell barri és també, i per dues vegades diferents, paisatge i vida meva. Reconec els carrers, sé quin és el camí més ràpid i també quin és el més bonic. Ara torno a viure sola, mare, però encara no reconec tots els carrers del meu barri nou. No sempre sé quin és el millor itinerari. De vegades agafo els pitjors carrers: massa plens, massa deserts, massa foscos, massa bruts. De vegades m’equivoco, mare. No sempre ho pots veure. No sempre hi ha proves: no sempre pots entrar a casa meva, mirar el tovalloler i saber. Aquesta vegada no he deixat rastre, mare. I no ho he fet per tu.

No ho veuràs, però he obert les finestres del menjador. És un menjador obert, ampli. Les finestres, no: són petites, a la part baixa de les golfes. Per aquestes finestres m’arriba el sol rebotat a la paret blanca del davant, la façana de l’edifici que veig des del sofà. Les vaig obrir perquè entrés l’aire, perquè fes un remolí amb qualsevol senyal i se l’endugués, com fullaraca arraconada en un carreró. Ho vaig fer perquè no em puguis ensumar, perquè això és el que fan les mares. També vaig obrir la finestra de l’habitació: vaig canviar els llençols, vaig girar els coixins. Em vaig adonar que el meu costat era l’esquerre. Això, mare, jo no ho sabia. No sabia que el meu llit només m’oferia un dels costats: em pensava que aquesta vegada era un llit ample, meu, tot meu, mare, però pel que sembla tenia assignat un costat. Vaig desar les forquilles, vaig tornar a col·locar les tasses. Els gots, al seu lloc. La cafetera, al seu lloc. Com una velleta, vaig abocar en una ampolla el cafè que havia sobrat. Aquelles restes, mare, tampoc no les veuràs. No veuràs res, t’ho prometo. No hi ha cap senyal. No trobaràs res a faltar, ni res que hi sobri. Et semblarà una bona casa: comprovaràs que les cadires són exactament com les recordes. No sabràs: no sabràs qui s’hi va asseure. També, pel que sembla, tinc una cadira. A mi em toca la que és arrapada a la llibreria. Aquesta és la meva cadira, mare: tu no ho sabies. És que jo tampoc no ho sabia. Sobre les taules, els llibres han desaparegut. No hi són. També te’ls he amagat.

He observat durant molta estona aquesta casa, el silenci d’aquesta casa, en les últimes hores. He buscat senyals. On deu estar amagat el fantasma que em xiuxiueja. On s’haurà ficat, que continua parlant encara que no el pugui veure. Mare, no m’atreveixo a comprovar-ho: potser és sota el llit. Ves-hi tu, mare. No vull saber des d’on em parla, tot i que sé perfectament què m’està dient. He hagut de sortir al carrer. He hagut de fugir de casa meva, a la recerca del mar, perdent-me pels carrers del barri nou, probablement triant el pitjor trajecte. El mar encara és neutral. És, encara, fèrtil i reparador. Al voltant de casa meva no tots els llocs són, a aquestes alçades, fèrtils i reparadors. He caminat per aquests i aquells carrers, mare. He agafat les escales o l’ascensor. No hi ha manera d’esborrar tots els senyals, que s’escampen porta enllà. En fi, la porta: també la porta. He arribat fins al mar, com et deia, mare. Fins aquí he arribat caminant, fugint del fantasma. Per què no calla, per què no callo també jo. I em pregunto, mare, a qui li estic parlant, si ni tan sols jo no li explicaria tot això a la meva mare. A qui pretenc enganyar. Tant de bo pogués, una mica, ni que fos per una nit, enganyar-me a mi mateixa.

"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.

Data de publicació: 26 de febrer de 2026
Última modificació: 26 de febrer de 2026
Subscriu-te al butlletí de Catorze
Enviem cada setmana un tast de cultura i literatura en català per correu electrònic.
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi