Era un nadó gairebé acabat de néixer i la meva germana, que tenia deu anys, em ficava al seu llit. Suposo que així va començar la nostra història particular: la nostra pròpia història familiar dins de la família. Plorava i el meu bressol era a la seva habitació, que ben aviat es convertiria en la nostra habitació. Ja amb la llum del dia, i conscient que en realitat jo havia de ser al meu bressol i no amb ella, la meva germana s’aixecava, em deixava al meu llitet i ella tornava al seu. Probablement aquells retorns furtius van ser els primers senyals d’amor que el meu cos diminut va enregistrar per sempre. Probablement va ser en aquells moments quan vaig entendre una cosa que no he oblidat mai, mai, en tota la vida: que la meva germana seria casa meva. Una casa dins d’una casa, una casa fora de casa nostra, una casa que fos casa meva en qualsevol lloc: una casa oberta, de matinada, furtiva, per si em cal. De vegades m’ha calgut.
Amb els anys, aquell bressol es va convertir en un llit plegable. De dia, quedava amagat sota el llit de la meva germana, perquè poguéssim passar. De nit, el trèiem i dormíem l’una al costat de l’altra. A la meva germana li agraden els coixins prims. A mi, una mica més gruixuts. Teníem les parets roses: a ella li agradaven més que a mi. L’habitació donava al safareig. El safareig donava a un camp on jugaven infants i adolescents: els meus germans i jo, cadascú a la seva. La nostra habitació compartia paret amb la dels meus pares, així que si alguna nit xerràvem massa, ens cridaven l’atenció per aquesta via: uns cops a la paret i abaixàvem el volum. Ja no érem una nena i un nadó, érem una nena i una adolescent, o una adolescent i una adulta. Quan els nostres cossos ja no podien descansar còmodament al mateix llit, perquè ocupaven massa, tot i així la meva germana de vegades volia que dormíssim juntes. Vam canviar aquella habitació dues vegades, però sempre era el mateix: dos llits, l’un al costat de l’altre, i una conversa que podia durar dos minuts o tres hores. Ens portem deu anys, així que suposo que hi va haver un temps en què la nostra conversa travessava dos universos paral·lels que no es tocaven mai. O potser jo sempre vaig intentar créixer de pressa per poder-me colar en aquell univers que no em pertocava, l’univers de la meva germana, al qual ja pertanyia des del bressol mateix.
A la segona casa on vam viure juntes, abans de traslladar-nos a l'última casa que vam compartir, abans que cadascuna marxés a casa seva fora del nucli familiar; a la segona casa, deia, la meva germana em demanava que anés al seu llit. Aleshores ja no dormia en un llit plegable, teníem totes dues els llits estesos a l’habitació i ens separava una cadira que feia de tauleta de nit. ¿Dormim juntes? Ja no era un cos dependent que es pogués treure d’un bressol: ara m’havia d’aixecar del llit jo sola. La nostra habitació no compartia paret amb la dels meus pares, però tot i així algunes nits ens havien de cridar l’atenció. ¿Dormim juntes?, preguntava. No, responia jo. ¿Per què?, volia saber la meva germana. Perquè no em deixes moure, responia jo. T’ho juro que no em queixaré, responia ella i mentia. Les nits que dormíem juntes, el meu cos intentava imitar el de la meva germana, que no es movia mai. Així el xiuxiueig podia ser encara més imperceptible, perquè estàvem a un nas de distància. No respiris per la boca, deia. Doncs me’n vaig al meu llit, contestava jo. No, queda’t. I m’hi quedava: com no m’hi havia de quedar, si era casa meva dins de casa meva.
Vaig pensar en totes aquestes coses parlant amb tu en veu baixa. Em vaig recordar d’aquelles hores de conversa amb la meva germana: de quan la foscor de la nit ens permetia una intimitat que la llum del dia ens prenia. Me’n vaig recordar pel to de veu i perquè la nostra paret donava a una altra habitació amb persones que no volíem despertar amb la nostra xerrameca. No havia tornat a parlar tanta estona amb ningú al llit com amb ella: me’n vaig adonar. Llavors tu i jo ens vam posar a parlar amb el llum apagat, foscor total, i amb un fil de veu, dos xiuxiueigs. Per fer-nos petons abans havíem d’intuir-nos la boca: saber d’on venia la respiració de l’altre, o avançar la mà per trobar la galta, o els cabells. I després de la carícia, acostar el petó o acostar els nassos. La meva germana em buscava la mà, nosaltres també ens les buscàvem. No era un llit individual, així que ens podíem moure sense problemes. Compartíem un coixí llarguíssim: era gruixut, a la meva germana no li hauria agradat. Em vaig posar a explicar-te coses molt tristes que no em fa res explicar però que són molt tristes. Algunes d’aquestes coses no he hagut d’explicar-les a la meva germana, perquè les he viscudes amb ella. De vegades, quan les explico a persones que no són la meva germana, no sento res: soc la portadora d’una història trista que no m’entristeix. Però t’anava parlant i notava com el teu cos es contreia, com un estremiment de ràbia. Notava com el teu cos s’acostava i jo tenia calor no sé ben bé per què, perquè no feia gens de calor aquella nit sota el nòrdic groc.
No volia plorar però vaig plorar. No recordo haver plorat amb la meva germana al llit, però probablement alguna nit ho vam fer. Jo, aquella nit, davant la teva ombra, no volia plorar. No tenia cap sentit que no volgués plorar però de vegades sento això: que no vull plorar, encara que defensi el plor davant qualsevol malànima. Estic orgullós de tu, em vas dir. La meva germana també ho està. Aleshores vaig pensar que estava bé plorar, que estava bé que el teu cos sostingués, que estava bé explicar el que és trist i entristir-se: està bé tenir una casa, dues cases. ¿Et puc explicar una cosa més?, et vaig preguntar. I tant: tu sempre vols que t’expliqui, no et fa cap por que t’expliqui, ni explicar-me tu. I et vaig explicar més coses tristes que van donar peu, l’endemà al matí, a algunes bromes privades, íntimes. Aquella nit vaig dormir plena de pau: bressolada. Vaig acostar la cara a la teva i m’hi vas fer un petó. Preciosa, em vas dir en la foscor, en xiuxiueigs. Ningú no ens va cridar l’atenció.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
