La repetició em calma, et dic. Això explica per què miro tants cops les mateixes pel·lícules, les mateixes sèries, escolto els mateixos programes, les mateixes cançons, repeteixo restaurants, repeteixo menú en aquests restaurants repetits, explico les mateixes anècdotes, reviso una vegada i una altra fotografies i m’encanta que em recordin un munt de coses que ja hem revisat plegats. M’he après, sense voler i a força de repetició, diàlegs de personatges preferits. Aquests diàlegs em recorden gent amb qui he vist aquests capítols repetits. Formen part del nostre llenguatge compartit, de les nostres bromes privades. De vegades n’hi ha prou amb una paraula per generar aquesta connexió: repeteixes la paraula com un mantra per recordar-li a l’altre que sí: hi ets. Te’n recordes, va passar. De fons, a casa, sempre pots sentir les mateixes persones parlant-me des dels seus pòdcasts: de vegades ni tan sols paro atenció al que diuen, però m’agrada saber que hi són parlant-me. M’anticipo a les bromes que ja he sentit abans, sé quina vindrà i ja dibuixo el somriure. Quina pau: ja ve la meva broma.
M’agrada, la repetició. Suposo que té més a veure amb el control que no pas amb la calma, però en qualsevol cas produeix en mi aquest efecte. M’adono que sovint necessito recordar que aquell dia allò va passar d’aquella manera, i m’agrada saber si tu també ho vas viure així, o què vas viure exactament, perquè potser, si jo puc saber quin efecte va tenir en tu no sé quina cosa que vaig fer, ho podré explicar la pròxima vegada que ho expliqui: perquè tornaré a explicar-ho. Potser t’ho explicaré a tu, i anirem elaborant l’anècdota a mesura que l’anem explicant, que ens l’expliquem a nosaltres mateixos o que l’expliquem a altra gent. Direm: i aleshores li va semblar que a mi m’era igual. I aleshores li va semblar que ni tan sols sabia que existia. I aleshores li va semblar que jo era una estirada. I aleshores li va semblar que jo m’havia oblidat de tot. I a mi, en canvi, em semblava encantador. I jo en guardava un record dolç, tendre. I jo no me n’havia oblidat. I potser que sí que era una estirada aleshores, és clar. I per descomptat que sí que sabia que existia.
El relat, la narració que hauré preparat per als altres i per a tu, anirà sumant matisos. T’ho tornaré a explicar tot de nou, com si tu no estiguessis al corrent del que va passar, quan sé perfectament que sí. És només perquè la repetició em calma. No només em calma, també em diverteix, és el que més m’agrada. Que em facis la mateixa broma, perquè cada vegada em fa més gràcia. I després recordarem com em fa gràcia la broma i la mateixa broma, i s’hi aniran afegint capes de complicitat, de versió compartida. I si arriba un dia en què ja no ens tornem a explicar el mateix cent vegades, voldrà dir que ja no hi ha res per explicar: absolutament res, tot serà banal. Ens posarem al dia, ens explicarem què tal el matí, compartirem preocupacions quotidianes, ens queixarem de la feina o dels diners o del temps, però res no tindrà sentit si no ens tornem a explicar la primera broma de la qual vam riure junts. En realitat no és que la repetició em calmi, és que la repetició en si mateixa —que no ens cansi— és la demostració que això —el que cuidem i atenem i observem i vivim i estimem— continua viu. Perquè les coses estiguin vives cal anar-les repetint: en la memòria, en la conversa i, finalment, en la realitat. Sí, tornar a anar a aquells llocs: repetir-ho tot de nou per afegir noves dimensions a la cosa. I que continuï viva, perquè s’allarga en el temps.
Així passa quan algú comença una frase que diu: te’n recordes de quan. Senyal inequívoc que l’amor, l’afecte, la complicitat continuen intactes. Perquè tu ja ho saps —ho saps, ¿oi?— que sí, que me’n recordo. Me’n recordo de tot: me’n recordo del mocador arrossegant-se per terra, me’n recordo de com es va posar a ploure, me’n recordo del celler, me’n recordo del dolor al pit, me’n recordo. I tant que me’n recordo. Però que m’ho preguntin —que m’ho preguntis precisament tu—, que em demanin si me’n recordo vol dir que a l’altra banda hi ha algú que vol continuar teixint, continuar sumant paraules, continuar elaborant. És així, també i sense cap mena de dubte, a la infància. Els infants sempre ho volen repetir tot: més, més. No se’n cansen mai, i els adults ens en cansem de seguida. Si et vas donar un cop i li va fer gràcia i la criatura va riure, voldràs tornar a fingir el cop per tornar a sentir aquell so encomanadís que és el riure infantil. I després aquella criatura voldrà que repeteixis i fingeixis el cop fins a l’infinit. I si saltes una onada del mar: més, més. I si li fas una petarrufa a la panxa: un altre cop, un altre cop. Un gronxador, esternudar, pessigolles. Qualsevol cosa: més, un altre cop. És un costum molt bonic, la repetició. Serveix per fixar, perquè no hi hagi dubte, per donar seguretat.
La repetició és, doncs, identitat compartida. Som en la mesura que l’altre vol narrar-se amb nosaltres. Quan l’altre ens anima a recordar, ens reafirma. És això: cal narrar-se. I quan perdem l’interès per continuar narrant, és que alguna cosa ha mort definitivament, i d’aquí no se'n pot tornar. Em ve al cap el poema més trist de la història. Cap al final dels versos, Idea Vilariño diu: Ya no estás / en un día futuro / no sabré dónde vives / con quién / ni si te acuerdas. Aquest és el final de l’amor fins i tot després del final de l’amor, quan ja no queda res, quan no hi ha lloc per preguntar-li a l’altre si se’n recorda. Probablement sí que se’n recorda —jo me’n recordo dels balls a la cuina, me’n recordo de les passejades pel bosc, me’n recordo de l’espera, me’n recordo dels petons prohibits—, però no es podrà comprovar, haurem perdut la possibilitat de preguntar: te’n recordes de quan. No, no s’hi pot tornar, d’aquí: la impossibilitat d’una última repetició. Molt pitjor que no veure morir una persona —el final del poema—, molt pitjor que no tornar-la a tocar: és molt pitjor no saber si se’n recorda. No saber si se’n recorda és fins i tot pitjor que tenir la certesa que, efectivament, ni tan sols se’n recorda.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
