Vaig conèixer la Lorena fa més de vint anys. No tinc cap altra amiga d’aquella època. No hi ha ningú amb qui hagi compartit tot el que ha passat durant més de vint anys: per això la Lorena sempre és una certesa. La seva panoràmica és sempre la més completa, la que cultiva més matisos. Té gràcia, perquè la Lorena i jo sempre hem viscut molt lluny, i el que ha caracteritzat la nostra relació és precisament que no cultivem matisos. Gairebé no convivim, i quan ho fem, sempre és intens: de Badajoz a Barcelona és impossible acumular quotidianitats, així que si penso la meva vida en dies o en mesos, la Lorena és la meva amiga menys present. Quan penso la meva vida en anys, la Lorena sempre hi és. No importa quant de temps fa que no ens veiem, que no parlem. No importa el que ens hàgim perdut, perquè la Lorena sempre hi és, sempre hi ha estat. Tinc amigues, a qui he vist cada dia durant anys, que no coneixen detalls que la Lorena sí que coneix. Per això el primer text que escriuré aquest any va sobre la nostra amistat: perquè en la nostra amistat s’hi amaguen tants secrets, tanta comprensió i tan reconeixement mutu.
Puc parlar amb la Lorena de qualsevol època de la meva vida, perquè la vaig conèixer d’adolescent, de manera que sap tot el que ha passat des que tinc records. Del que va passar abans —durant la meva infantesa, uns quants anys abans de veure’ns per primer cop— també en té les nocions més significatives, perquè quan una estima com ens estimem la Lorena i jo, de seguida estira d’aquest fil. Sempre s’acaba confiant la infantesa a qui s’estima, i la Lorena i jo ens hem compartit la vida abans de creuar-nos. Així, la Lorena ho sap tot. Gairebé no he viscut res al seu costat, sempre l'hi he hagut d’explicar, però ho sap tot. És la relació més llarga que he tingut a la meva vida, sense comptar la família. La Lorena és, a més, d’un poblet extremeny que forma part de la història familiar, així que no estic gaire segura de poder separar la Lorena del que, per a mi, amaga la paraula família. Aquest és un text —el primer de l’any— que parla de què vol dir tenir una amiga a qui confiar-li les pors i els dubtes, i que es resolguin pràcticament en el mateix instant que els confies. Li cedeixo la por i me la retorna neta, sense esquerdes.
L’any passat va fer mal. Probablement no ha estat el meu pitjor any, però quan una pateix als vint —encara que les seqüeles continuïn colpejant fort anys més tard—, sempre sembla que encara s’és a temps de tot: de restaurar, de reparar, de retornar a l’esperit una certa pau, de refer-se: de tornar a confiar. Una creu, fins i tot, que podrà oblidar. Però l’any passat ja sé que no el podré oblidar, perquè hi va quedar concentrat tot allò que només la Lorena i jo sabem: que la infantesa, que l’adolescència, s’allarguen fins a l’edat adulta, on esclaten como vaina de malinche —com diria Gioconda Belli—. Així, l’any passat van esclatar la successió de persones que he anat sent darrerament. Any rere any he anat perdent pel camí una de les meves versions, fins a quedar-me en aquesta d’ara, a qui li toca viure el 2026.
A principis de desembre ens vam poder veure amb la Lorena i compartir temps. Com dic, tenir una relació a distància no permet la quotidianitat, però sempre que ens veiem, ens veiem de veritat. Quatre dies per a nosaltres, per a la conversa. Comencem pels bàsics, encara ens sentim aferrades al que ens acaba de passar: parlem de com es troben les nostres mares, ella sempre em pregunta per la seva paisana —la meva àvia— i ens posem al dia de quatre coses que tenen a veure amb el present. Però després sempre ens elevem: passem d’allò quotidià a l’abstracte, i acabem endreçant-nos. Em demano, quan això passa, com coi visc tan lluny de la Lorena durant l’any. Com aconseguim prescindir d’allò que es crea entre nosaltres quan tenim l’oportunitat de compartir temps: què importa quina ciutat sigui.
Fa un mes, deia, vam tornar a tenir la possibilitat de veure’ns. Per alguna raó, ens assemblem. La meva àvia creu que, a més, ara, amb els meus rínxols, fins i tot semblem cosines —com si les cosines s’assemblessin—. Segurament a la meva àvia també li costa separar la meva amiga del seu poble i, per tant, d’una certa sensació de familiaritat. Ens assemblem, rínxols a banda, en la distància: cadascuna de nosaltres ha anat traçant el seu propi camí, i ha estat un camí paral·lel, no consensuat, ple d’intuïció i tan proper que fins i tot fa una mica de gràcia. Durant quatre dies vam poder conversar sobre tot el que es pot conversar: vam passejar per una ciutat que no és ni la seva ni la meva, ens vam explicar coses de fa deu anys, coses que acabaven de passar, coses que volíem que passessin, vam riure de nosaltres mateixes i de qualsevol ximpleria, ens va agafar el riure a exposicions, vam rememorar l’adolescència, vam tornar a parlar del que ja havíem parlat però amb una mirada nova.
I sense voler, no sé com, em vaig sentir tota una altra. Es van endreçar emocions, dubtes, temors, pors i inseguretats que feia anys que brunzien aquí dins. Vaig posar un interrogant a qüestions que m’han fet tornar boja durant l'última dècada de la meva vida. L’interrogant —que sempre m’ha fet tanta por— de sobte era una oportunitat, una possibilitat. Vaig pensar: ah, així se sent una quan —en paraules de la Gaite— suelta el fardo. Viu la treva, es deia a si mateixa tot just acabada d’aterrar a Nova York. De manera que així és la treva que una es pot concedir a si mateixa davant la mirada sàvia d’una amiga. Vaig sentir, un mes abans dels balanços anuals i del repàs dels actius i passius del 2025, que ja estava a punt. A punt per a què: vet aquí el misteri.
Aquest és el meu primer text de l’any. És el text d’una persona que va a les palpentes, no gaire ferma, una surfista de l’onada de la treva. Tant de bo s’hi quedi. Em refereixo a aquesta que soc ara: de la Lorena ja sé que sempre hi serà.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
