Ahir vam arribar a casa a les dotze de la nit tocades, morts, amb aquell cansament que li confereix a tot una pàtina d’irrealitat. Els nens se’n van anar de pet a dormir, jo encara vaig pujar a dalt a desar unes coses a la nevera i a fer un cigarro a la terrassa. Després de tants anys vivint aïllada al mig del bosc, se’m fa estrany haver tornat a la civilització: abans tot eren camps, arbres i una foscor de petroli; ara he tornat als carres asfaltats, als fanals, a les cases plenes de persones a qui, mentre m’ho miro a quarts d’una de la matinada, imagino dormint, totes cargolades dins els seus llits amb la cara desgavellada pel son (la boca penjant, les faccions disteses).
Quan vivia al bosc no hi havia pensat mai, en totes les persones dormint, però ara que torno a veure teulades i balcons i voreres, és una idea natural. Cau una pluja fina —la distingeixo en el feix del llum del fanal— i es va posant sobre el poble com un tel. De fons se senten uns ocells; no en conec el cant. Si canten de nit potser són rossinyols. N’hi ha un altre que fa un so peculiar, sona com un bip electrònic que es repeteix amb una constància matemàtica; potser és un xut; recordo una nit de fa massa anys, quan feia poc que havíem deixat Barcelona per venir a viure aquí, que vam sentir aquest ocell per primer cop i ens vam pensar que era alguna mena d’alarma o el bip d’una rentadora que havia acabat el programa. Que burros.
Vam arribar ahir i veníem de Mallorca, on vaig participar al festival La Coma amb el monòleg i en una conversa amb el Marc Artigau. És un dels primers cops que m’enduc amb mi els nens a un sarau literari. A l’entrada de l’espai on es feia tot, hi tenien unes calcomanies (em nego a dir-ne tatus) amb frases d’escriptors catalans i me’n vaig posar una al canell; ara me la miro i encara no sé què em diu: per això la vaig triar. Ahir va ser un dia de feina, de pluja, de rondar amunt i avall, d’abandonar els meus fills a campar sols per Binissalem, de fer-la petar amb alguns dels altres convidats (la Roser, l’Empar, la Núria, el Pere Antoni, etc.), de mal menjar, d’avions i esperes eternes.
Són tan pesats els aeroports. Se suposa que no em fa por volar, però gairebé sempre que estem a punt d’aterrar tinc uns segons de por i imagino l’escena de terror de l’accident aeri i l’avió explotant, especialment si viatjo amb els meus fills (just abans d’aterrar me’ls miro amb la tendresa de la mort). He agafat per costum inspirar profundament i en el moment que l’avió toca terra començar a deixar anar l’aire a poc a poc. No em fa por volar, el que em fa por és aterrar. Quan arribàvem a Barcelona, comentàvem que les ciutats són boniques vistes així —de nit i de lluny—, així cobertes d’una catifa de llum calenta. La meva filla va dir que semblava una ciutat feta d’or.
Però ahir ja era dissabte. Ara miro enrere aquesta setmana que ha passat i em sembla que del dilluns en fa molts més dies. La veritat és que no em ve gaire de gust parlar d’aquests dies: tot ha sigut una mica el mateix de sempre. Dilluns anar a la tele; dimarts dues entrevistes; dimecres tornar cap a La Pera, traduir Los páramos, fregir-me el cervell amb el finès, etc. ¿Cap cosa extraordinària? Suposo que sí, alguna. Dimarts vaig fer cua a Ticketmaster per comprar unes entrades per a un concert de la meva filla. Això de la venda d’entrades és una estafa com una catedral. Havien dit que no hi hauria preus dinàmics, que és la merda de nom que té aquesta pràctica de modificar els preus (només a l’alça) en funció de la demanda, la qual cosa comporta, evidentment, que sempre acabis pagant un colló més que el preu anunciat. Em va tocar el número tres mil a la cua d’espera: ara ja sé que és un bon número (en altres concerts m’havia tocat l’11.000). Vaig aconseguir unes entrades prou decents a un preu no gaire indecent.
També vaig acompanyar el meu fill al podòleg per primer cop i ens va atendre una dona tan però tan absolutament amabilíssima, simpàtica i professional que vaig tenir ganes de visitar-m’hi jo. Quin gust quan trobes persones així, diria que no és la norma. Jo voldria ser una persona així: ¿per què la gent em troba borde? (disculpeu el castellanisme).
Dijous vaig anar a una mena d’entrevista per a uns músics que presenten el disc amb un espectacle. Es tractava de parlar del concepte de ser civilitzat o incivilitzat. ¿Què és cada cosa i qui ho decideix? Ho vaig fer fatal, crec, vaig pronunciar massa llocs comuns; tot el que vaig dir va ser prescindible; em fa com vergonya, però les coses no sabem com sortiran fins que les fem. Ahir en la conversa amb l’Artigau vam comentar-ho també, arran d’un dels contes del seu recull, on seguim a un personatge que no sabem com actuarà davant d’una situació —s’ha trobat un home fotut dins un pou—, però no és que no sapiguem nosaltres com actuarà, és que notem que ni el mateix personatge no sap com actuarà. Aquesta sensació m’és molt familiar: en les situacions hipotètiques sempre creiem que sabem què faríem, però després ve la realitat i ens sorprenem. Som imprevisibles fins per a nosaltres mateixos, cosa que és meravellosa i, alhora, terrorífica.
Sobre això de les situacions hipotètiques, la meva filla té la dèria de plantejar-nos dilemes absurds que sempre comencen amb “què preferiries”, com ara: ¿Què preferiries: continuar com ara o que et donessin deu mil milions però no poder agafar mai cap mena de vehicle? I jo me la prenc seriosament i miro de respondre, la qual cosa implica mirar d’endevinar quina persona soc. Però sovint no sabem qui som (¿o em passa només a mi?). Hi ha aquella pel·lícula sobre el pare que davant d’un perill imminent d’allau obeeix l’instint i abandona els seus fills: és la mena de situació en què si ens ho preguntessin tots respondríem el mateix, però en realitat no tenim ni idea de com actuaríem. El mateix passa amb les malalties o amb l’amor, que no deixa de ser una mena de malaltia.
¿Què faré si m’enamoro d’algú altre? ¿I si és ell qui s’enamora, com reaccionaré? ¿Com actuaré si un dia em diagnostiquen una malaltia greu o letal o Alzheimer? Puc mirar d’imaginar-m’ho però sé que en el fons no en tinc ni fava, que només són imaginacions, res més. Però imaginar ens fa sentir segurs, com si tinguéssim el món una mica sota control (haha, il·lusos!). M’interessa molt (humanament i literària) l’instant en què una persona es decideix a fer o no fer una cosa de la qual dubtava, a dir o no dir una cosa, al capdavall crec que no sabem ben bé per què fem el que fem o diem el que diem. De vegades m’autoobservo i penso ara diràs això o faràs tal cosa i llavors no ho dic o no ho faig perquè l’equilibri que em deia que sí s’ha trencat, i miro de concretar què ha trencat l’equilibri; em fa l’efecte que tot depèn de senyals ínfims de l’exterior (una moviment infinitesimal d’una cella, un angle estrany de l’interlocutor, etc.), també deu dependre del còctel hormonal que en aquell instant exactíssim ens passa per les venes, o ves a saber, potser també depèn de les partícules i les feromones que estem respirant sense saber-ho, o del que hem menjat, que ens haurà aportat unes o altres vitamines i minerals i potser n’hi ha que ens tornen més sòlids i altres que ens fan evanescents. ¿Per què som qui som? ¿Per què actuem com actuem? És com si l’atzar hi tingués massa a veure.
Avui friso per passar-me el dia sencer tancada a casa fent el gandul de mala manera (tret d’ara mateix, és clar, que mentre escric això estic, de fet, treballant). Fer el gandul fins a tenir una mica de sensació de tedi. Llegiré, menjaré, estudiaré finès, jugaré amb els meus fills, xerrarem, en algun moment mirarem una pel·li, potser vindrà a fer el cafè la R. i em trobarà, com sempre aquí, vestida amb els pantalons foradats i comodíssims i el jerseiot, despentinada amb aquests cabells de sonada a lo David Lynch, i xerrarem una mica i farem plans per aquesta setmana que ve que ens n’anem juntes a Gandia. I la felicitat serà això, serà avui.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
