Cada diumenge, quan m’assec a escriure això, penso que aquella setmana no he fet res de particular, res de nou, que tot serà ja només una repetició (l’existència és una màquina de repeticions), que no tinc res més a dir, també avui ho penso i, tanmateix, acabaran sortint uns centenars de paraules.
El titular de la setmana és que ja fa tres dies que dormo a la casa nova. Dijous va venir el camió i s’ho va emportar tot. Ahir dissabte vaig desfer l’última caixa. Amb tant de tràfec, i també a causa del canvi de viure en tres plantes en lloc de a peu pla com els últims deu anys, estic ben masegada: els genolls trinxats, blaus a les cames, als braços, als malucs, rascades a les mans i als braços, també una gran pelada al genoll que em vaig fer a Barcelona. El cos, aquest buc oxidable que ens transporta amunt i avall: l’hauria de cuidar més: no faig esport, menjo porqueries de tant en tant, també fumo i bec una mica.
De vegades, els dies que pel que sigui no em trobo bé, sento l’ombra de la mala salut del meu pare planant sobre meu: ¿també jo tindré artritis reumatoide? ¿també jo patiré del cor i això m’acabarà matant? A finals d’any faré 50 anys. Tinc la sensació que aviat sabré la mena de números genètics que m’han tocat. De moment, faig igual que amb la loteria quan en compro: demoro tant com puc l’instant de consultar si m’ha tocat o no, d’aquesta manera puc viure uns dies, unes setmanes, amb l’esperança que seré agraciada i podré treballar una mica menys. Quan compro loteria, compro una mica la probabilitat que em toqui, però sobretot compro aquesta esperança. La veritat és que no hauria de jugar a la loteria i que m’hauria de cuidar més i no ho faig.
A banda de canviar-me de casa, m’he dedicat força a Els erms. D’una banda, he regravat unes preses addicionals d’algunes frases de l’audiollibre que havia pronunciat malament: ara ja he acabat la feina i només cal esperar que ho editin i ho publiquin; de l’altra, he fet quatre entrevistes més, totes concentrades en un sol dia: no ho havia fet mai així, i crec que alleuja la càrrega: quan tens una entrevista cada dia, tens una sensació d’interrupció constant, així en canvi hi dediques un sol dia i després pots continuar fent les teves coses. De moment n’ha sortit una publicada. Espero no haver dit res inconvenient. Estic cansada de batallar.
Al fil d’això, penso en aquest article que vaig escriure a l’Ara sobre els oligopolis culturals, article que l’Oriol Soler em va contestar ahir també en un article (on diu, per exemple, que em queixo que les llibreries no paguen les presentacions: mentida, jo no dic que s’hagin de pagar les presentacions, només dic que si vas a un lloc a fer una presentació, amb tot el temps que implica, esperes trobar-hi almenys deu persones); hi penso perquè m’he proposat deixar de fotre’m en saraus; ahir mateix un conegut deia que un bon consell per a algú que comenci a escriure és no ficar-se en res comprometedor, no significar-se mai: n’hi ha uns quants que ho practiquen a casa nostra; recordo també una reunió d’una cosa on a alguns escriptors se’ns demanava de fer-ho, de significar-nos i un va dir: el nostre cas és més pelut, nosaltres només tenim el nostre nom.
Crec que ja tinc el nom una mica com el cos després de la mudança: ple de blaus i cops i rascades. M’he proposat escriure només articles anodins amb els quals no es pugui ofendre ningú (complicat: últimament les ganes d’ofendre’s són universals). Cobrar entre 110 i 150 euros (menys IRPF, és a dir, entre 93 i 127 euros) no compensa els maldecaps i els rancors a què m’aboca l’articulisme en la vida real.
Aquesta setmana he fet una mica de vida cultural: he anat al cine a veure La Grazia (que és el Sorrentino apalancant-se en els seus tics, alguns dels quals són certament genials —l’estètica, els diàlegs, els contrastos—: és una bona pel·lícula però irregular: me’n va irritar especialment la subtrama inversemblant de la guapassa que se li ofereix com una capsa de bombons); amb l’M. vam anar a veure una expo sobre el temps a La Ciutadella: els temps és un tema que m’interessa enormement (¿n’he parlat ja algun cop en aquest dietari? Imagino que sí, però no em ve de gust anar a buscar-ho per evitar repetir-me): crec que el temps és el secret de tot: el temps és molt interessant però l’expo que vam anar a veure no tant: tot massa bàsic. Sensació que cada vegada costa més trobar res que no sigui superficial: llibres, assajos, pel·lícules, expos, articles. El millor de l’expo va ser baixar caminant per passeig de Sant Joan: tot aquell sol, tot aquell cel, totes aquelles passes! Al vespre vam veure La vida de Chuck, una pel·li prou peculiar, que a més em va provocar una cosa poc habitual en mi (potser va ser a causa de la conjunció amb la caminada): un cert optimisme: de cop em va assaltar la idea d’escriure alguna cosa que es titulés Fins al final i que seria una explosió de vida. Continuo foragitant totes les idees per escriure: ara no puc, ara no tinc temps, alimentar aquestes idees seria despertar només frustracions.
(Ara mentre escrivia això m’ha tornar el somni d’avui: jo havia escrit una òpera —cosa que, en efecte, he fet— i havia de buscar una persona cega que anés a l’estrena, on hi hauria servei d’audiodescripció. Com que no coneixia cap cec, l'hi acabava proposant a una dona pesadíssima que gairebé no coneixia de res. Després de la funció jo venia llibres i els intentava cobrar amb el mòbil, però fallava. Me n’anava amb un home interessat —un arqueòleg amb una retirada a Walton Goggins (he hagut de buscar els noms: tinc una mena d’amnèsia total per a qualsevol mena de nom— a un jaciment ple de tobogans antics de pedra blanca (la casa que he abandonat era en un turó que es diu Pedra blanca), i li preguntava: ¿per què a les cases no hi ha tobogans en lloc d’escales?, la qual cosa em remet a la casa nova de tres pisos trinxagenolls, on em passo el dia pujant i baixant escales, i em remet també a una idea recurrent que tenia de petita: que dels balcons de les cases sortissin uns tobogans que anessin directes al teu seient de la classe de l’escola; d’aquesta idea me’n preocupaven dues coses: la primera, que em faria por perquè agafaria massa velocitat (jo vivia en un tretzè pis), la segona, que només servia per anar a escola, però no per tornar-ne.)
També he fet feina: vaig ultimant la xerrada sobre Memòries d’Adrià, l’he assajat un parell de vegades, però encara l’he de matisar i ampliar i contrastar una mica: el ritme és important, posar-hi detalls perquè el públic no s’avorreixi. El divendres vaig anar a l’escola de La Pera, on els nens han llegit La teoria dels forats. Que estrany anar a peu a treballar! Em van regalar dibuixos i em van fer moltes preguntes. Demà i dimarts tocarà fer molta feina encara, aviam si ara que ja ho tinc tot a lloc (a la casa) puc fer una bona tirada de feina.
Continuo sense vida social: al súper em vaig trobar l’Anna i vam xerrar deu minuts (i em va dir allò de: aviam quan quedem per sopar: què més voldria que tenir temps i ocasió: ja només penso en el juny, quan tornaré a ser una mica la mestressa del meu temps). He vist breument la R., que és gairebé l’única persona amb qui parlo últimament. Miro de no pensar en la setmana que ve i tota la feinada que tindré, no només Sant Jordi, sinó el club de lectura que modero dimecres, la presentació a Lleida (vermut a La Fatal el dissabte 18), la conferència a La Pedrera, la xerrada al Romea, el monòleg a Cervera. Com si la vida fos només treure’s coses de sobre. Calma, Carlota, calma.
Mentrestant vaig tancant alguns temes. Ara, quan acabi d’escriure això, anirem a la casa vella a netejar-la i a acomiadar-nos-en. Potser anirem a dinar fora a l’És carxofa (un restaurant meravellós on no em puc permetre d’anar gaire sovint) per celebrar que hem sobreviscut a la mudança. I la tarda serà tota meva: tota meva.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
