Avui fa una setmana va ser un dia doblement cultural. Primer, anar a veure l’exposició sobre els nabís a La Pedrera (d’aquí a un mes n’he de fer una xerrada); me’n van agradar especialment les xilografies de Vallotton: vinyetes en blanc i negre moderníssimes. Davant nostre anava una parella més gran; en un quadre s’aturen i la dona eructa: «Ara de tot en diuen art», vaja, la típica frase que diu la canalla quan els ensenyen Miró o Malèvitx, però el pitjor és que no era una persona aliena a l’art —per la conversa vaig deduir que ella pintava—, tot seguit encara va afegir: «Més valdria que pengessin la meva obra.» Em va fer com fàstic: el ressentiment, l’ego hipertrofiat, el to de superioritat. Cada art té el seu enemic a dins. També la literatura. També el feminisme.
El segon esdeveniment cultural va ser anar al concert de la Laufey amb els meus tres fills. Jo no soc gaire de concerts, evito les gernacions sempre que puc: m’atabalen, m’aclaparen; almenys tinc la sort que els agradi la Laufey i no algun cantant de reguetón amb veu de retardat; crec que llavors ja no m’hi veuria amb cor. Les entrades estaven exhaurides; hi havia molts espectadors disfressats amb un aire de cosplay japonès: observar les persones sempre és fascinant. Una conseqüència d’anar a un concert és que després aquell cantant o grup t’agrada més. Encabat, vaig pujar a La Bisbal per deixar els nens a casa el seu pare. Vam arribar a mitjanit passada; estava morta de son; m’hauria quedat a dormir a casa meva a La Pera, però m’havia descuidat les claus, així que em va tocar fer hora i mitja més de cotxe fins a Barcelona: finestreta abaixada i música a tota castanya per no ensopir-me. Vaig arribar baldada.
Dilluns i dimarts van ser dies d’entrevistes: quatre en total, però encara en tinc unes quantes de pendents per després de Setmana Santa. Dilluns també un club de lectura a Barcelona. La vida no para no para no para. Continua la sensació de sempre amb les entrevistes: no m’agrada fer-ne, però s’han de fer. També constato que cada vegada que em fan una entrevista, i per més que vagi en compte, sempre n’hi ha uns quants que m’acaben insultant a xarxes (aquesta vegada, per exemple, perquè he dit que no m’agrada Sant Jordi i n’he exposat els motius, tot i que també vaig dir que com a dia m’encanta que existeixi, o també perquè he dit que el patriarcat també imposa als homes certes expectatives que els oprimeixen, etc.), és pesadíssim i descoratjador, la veritat és que se’t treuen encara més les ganes de fer entrevistes. Accedir-hi té alguna cosa masoquista, perquè té aquesta part negra (dolor) i alhora sé que, amb l’allau de novetats, he d’estar agraïdíssima (plaer) que em donin espai als mitjans.
Dimecres em vaig passar el dia fent quilòmetres. Pujar a La Pera a recollir els nens (portar-los a casa, donar-los dinar i preparar-los sopar), després tornar a baixar a Barcelona, fer la (primera) presentació d’Els erms a La Central i tornar a pujar a La Pera. En total 360 km, cinc hores de carretera i massa euros de gasolina. Aprofito els trajectes per pensar articles, calcular calendaris, planificar detalls de la mudança; últimament el meu cervell no desconnecta mai. La presentació va anar fluixota: poca gent per ser Barcelona i jo una mica massa descentrada (ho vaig fer tot una mica atropellat i amb poca gràcia), però vaja, que tampoc és cap drama. Em va fer il·lusió que vingués el Jaume Palau, que és l’home que surt a la coberta fent esquí aquàtic i al qual vaig arribar després de tota una investigació periplosa; també que vinguessin dues amigues de l’institut (una de les quals surt als agraïments per haver-me ajudat amb una cosa del llibre explicant-me la seva experiència). Per sort, em va acompanyar la R. i vam xerrar tot el trajecte d’anada i tornada: tinc taaanta necessitat (i tan poc temps i ocasió) de veure amics aquests dies!
Dijous per fi un dia normal: traduir Los páramos, fer factures, els nens a classe, etc. Bé, normal en tot menys en un detall: al vespre vaig signar el contracte de lloguer de la casa i ens van donar les claus. Que estranya la sensació quan tens unes claus noves a la mà: ara tot això és meu (mentre pagui el lloguer, esclar). La mudança i Els erms estan estretament lligats: la setmana que em van dir que havia guanyat el premi va ser la setmana que em van comunicar que havia de deixar la casa on visc; ara, la setmana que presento el llibre és la mateixa que signo el contracte; espero que la casa m’allunyi dels erms que de vegades tinc a dins i dels que són a fora.
I amb les claus es va posar en marxa de debò la maquinària de la mudança, com si les claus fossin l’empenta que li calia a la bola de neu per començar a espenyar-se costa avall. Divendres em van arribar els somiers, els armaris, la fibra òptica a la casa nova, mentre a la vella pagava la darrera comanda de bombones de gas propà. A la tarda, vaig necessitar començar a muntar un armari per calmar l’ànsia, mentre els nens s’escarrassaven amb la taula de la terrassa. La feina física és esgotadora però gratificant, el cos necessita que el facis servir per estar content, i jo el faig servir massa poc: m’agrada moure’m però només amb un propòsit (no soc persona de gimnàs). Quin mal i quin gust tenir els músculs cansats. Amb l’armari a mitges, vaig marxar corrents cap a L’Escala a presentar Els erms a la Vitel·la, que és una llibreria on sempre vaig, perquè tinc un vincle amb L’Escala (hi he estiuejat tota la vida, vaig tenir un nòvio d’allà) i perquè la Gemma és una llibretera formidable.
És el primer cop que els meus fills venien a una presentació: em feia patir que això em coartés, però no va ser així; després es van riure una mica de mi, evidentment; últimament m’han fet adonar que faig molts sorollets —tic, plaf, txuts, etc.—, que amaneixo el que dic i el que faig amb parauletes sense sentit: als meus llibres també hi ha sempre moltes onomatopeies. Ara m’hi començo a fixar obsessivament: en els meus sorollets i en els dels altres. A L’Escala, malgrat el vespre inhòspit i ventós, va venir molta gent i ho vaig fer bastant millor que a Barcelona. Després vam sopar allà al costat per celebrar l’inici de les vacances i també el fet d’haver sobreviscut a aquest març infernal. Aquesta setmana també han passat un parell de coses emprenyadores i tristes de les quals no puc ni vull parlar.
Dissabte continuar muntant armaris, dinar a les tantes, fer un pastís a corre-cuita (el pastís casolà d’aniversari que l’altra setmana no vaig poder fer perquè no teníem llum), recollir l’M. i la seva filla a l’estació de Flaçà, i més armaris, després córrer cap a La Bisbal a fer el monòleg amb les mans plenes de feridetes i els dits adolorits de negociar amb les peces de plàstic d’Ikea que s’han d’entaforar en orificis impossibles. Encara avui em fa mal el tou dels dits. El monòleg va anar com un tiro: el Mundial pleníssim, va venir gent que m’estimo; em va fer especial il·lusió la Rosa i la Mònica, amb qui vaig treballar a l’època de La Fura: per més que faci anys que no les veig, retrobar-les és com reprendre una conversa d’ahir mateix: l’amistat té alguna cosa frayluisdeleonera: com si no hagués passat ni un dia (per cert, es veu que això de la frase del Fray és un fake com una catedral). El públic bisbalenc va ser dels més agraïts que he tingut: van riure, van aplaudir, van comprar molts llibres.
I avui tocarà més armaris i fer capses, el compte enrere de la mudança es va accelerant com una boleta caient en cercles per un embut. Fins que el dia 9 encerti el forat: cling! Al migdia farem una pausa i dinarem amb la F. i família a la casa que l’altra setmana abandonarem després de deu anys. Un últim dinar de comiat en aquesta casa on havia fet tants dinars i sopars amb amics. ¿Quina vida m’espera a la casa nova? Aviat ho descobriré. De moment, anar fent prospecció del terreny i de la nova vida que ens espera. La veritat és que ja en tinc ganes. Moltes ganes.
El vent continua bufant fort. Ara mateix ha caigut un altre arbre i tenim la carretera tallada. Vent a La Pedrera (Coup de vent, de Vallotton), vent a L’Escala, vent a casa: bufen nous aires a la meva vida. Inspirar fort i, amb el cos deliciosament extenuat, continuar posant cargols a les portes, als calaixos, a tot el que calgui, ja sigui físic o mental.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
