Continuo dins el túnel de feina i ja m’estic començant a desanimar amb aquesta sensació de no tenir vida, de ni tan sols saber què em ve de gust quan tinc un parell d’hores lliures. Físicament continuo sense estar bé des del superrefredat de fa unes setmanes: encara tinc tos (des d’ahir que tinc punxades en un punt de l’abdomen, crec que de tant tossir), encara tinc mocs i la desagradable sensació de caparrassa, i a més tinc com una incomoditat de vísceres, com si en tingués massa o estiguessin fora de lloc. He tingut mal de cap uns quants dies: temo que no siguin avisos de les temibles migranyes que de vegades comporta la menopausa (enguany en faré 50, de manera que estic aquí esperant que vingui per entomar-la: ¿en sabré?); temo també que el mal de cap me’l provoqui una simple copa de vi blanc: conec un parell de dones a qui el vi els ha destarotat el cap durant anys; seria una llàstima haver de deixar de beure vi. A banda, l’ordinador nou continua emprenyant amb cosetes pendents de configurar: ara mateix, el programa amb què sempre escric tots els articles encara no el tenia configurat en català ni amb la lletra i especificacions que m’agraden (Georgia mida 13 amb sagnia francesa i interlineat 1,3), l’altre dia vaig instal·lar els drivers de la impressora, etc., petites coses insignificants i fàcils de resoldre que tanmateix m’entorpeixen el ritme de treball.
Em falta molt poc per acabar ja la primera versió de La psicopatologia de la vida quotidiana, de Freud; tinc ganes ja d’acabar aquesta primera versió, però, alhora detesto el que tocarà després: la primera revisió, que implica rellegir cada frase una per una, primer en alemany i després en català per assegurar-me que no m’he saltat res i que no he tergiversat res. La primera revisió és àrdua i pesada; no sé quan la començaré; ahir li vaig demanar al Moreta si manté o no el calendari, perquè diria que van una mica endarrerits segons el pla inicial, de manera que potser això em permetria abandonar Freud uns mesos i dedicar-me només a traduir Els erms al castellà. Si no s’allarga l’entrega de Freud ho hauré de fer tot alhora; és factible però seria ideal poder fer primer una cosa i després l’altra (ara mateix les dues traduccions tenen la mateixa data d’entrega). Aquesta setmana, però, he estat tres dies sense traduir perquè he tornat a anar a Mallorca, aquest cop a Alcúdia, per fer sis sessions amb canalla de sisè de primària que han llegit La teoria dels forats. Una nena em va preguntar què canviaria jo del sistema literari; una altra, si havia tingut una infantesa feliç; un altre nen, quant cobrava. A tot el que em pregunten els responc de manera honesta i exacta. Si fossin adults, no ho faria. Alcúdia és bonic, però ara a l’hivern està tot massa tancat (i a l’estiu està tot massa podrit de gent). Un dels dies em vaig acostar fins a Binissalem, on viu la G., a qui no veia feia quinze anys i que era una amiga de quan era adolescent. Vam dinar a casa seva amb les seves filles sensacionals: quin gust quan trobes canalla amb qui es pot parlar i que encara conserven la curiositat i l’interès per les coses, les persones, la vida. Tanmateix, veure-la em va recordar que a la colla de la qual formàvem part, jo sempre havia estat una mica a banda; ells es coneixien de feia temps i jo vaig arribar més tard; la G. em va explicar que l’altre dia van quedar tots després de temps de no veure’s i, esclar, a ningú se li va acudir de dir-m’ho; em sap greu; amb el grup de les amigues de l’institut també em passa igual: és evident, doncs, que el problema soc jo. La veritat és que sempre he sigut poc de colles i grups i més de tenir una sola amiga però molt intensa.
Hi ha altres coses que han passat aquesta setmana però que no puc explicar. De tant en tant, em trobo persones que llegeixen aquest diari i em diuen: és que ho expliques tot. La veritat és que diria que no explico casi res; aquest dietari és una pantomima de dietari, perquè hi ha coses que no les puc dir en públic i que són molt importants en la meva vida: no puc parlar gaire dels meus fills per no vulnerar la seva privacitat, ni tampoc de certes coses de l’M. que m’ha demanat que ometi, ni del que penso d’alguns temes o del meu exmarit; si el diari fos privat, ho escriuria; de vegades penso si no em convindria fer un diari privat per ordenar-me el cap bé, i no a mitges, com faig amb aquest dietari públic. Però voldria molt de temps i no en tinc. A més, igualment hi ha coses que no les escriuria perquè gairebé no goso ni pensar-les. La meva mare amb Alzheimer, en un cert punt de la malaltia, quan encara parlava, va començar a dir coses d’aquestes que no s’haurien ni de pensar. Em fa por pensar que un dia vingui l’Alzheimer i em faci dir coses que sé que no s’han de dir ni pensar.
Ahir dissabte, després de, evidentment, treballar al matí, vam anar a El Siglo de Sant Cugat, que se suposa que és la llibreria de vell més gran d’Espanya. Va ser força decebedor; sí que tenien molt llibres, però la majoria rampoines. Vam dinar allà al costat, envoltats d’aquesta catalanor de bombolla que viu a Sant Cugat: tots tan nets, tan guapos, tan desimbolts, amb la roba nova i les dents impecablement ben posades; ho dic amb angúnia però també amb enveja. El dinar va ser bo. Fa dies que tinc molta gana, deu ser, imagino, que menjant obtinc un plaer que en la resta d’àmbits de la meva vida ara mateix m’és difícil de trobar. El problema és que crec que m’estic fotent com una bota. Normalment em peso un cop per setmana; ara fa dies que no goso per no tenir un disgust. També fa unes setmanes que no fumo, cosa que em deu augmentar la gana (tampoc és que fumés molt, era una cosa més aviat intermitent, de les setmanes que estic a Barcelona). Em sento grassa i lletjota i vella.
He llegit poc: Història d’un matrimoni (de Gulliksen) per un club que modero aviat a la Biblioteca Vila de Gràcia, és un llibre que em posa trista però m’agrada molt; també he llegit la Han Kang per a una cosa de la ràdio, i he constatat, amb certa vergonya, que no m’acaba de convèncer aquesta prosa tan continguda, ni les polifonies que trobo que no acaben de reflectir realment veus diverses, només pensaments diversos, tot i que entenc el valor humà de tot plegat. Fa uns dies que estic coreana: amb els nens vam anar al cine a veure No hay otra opción; se’m va fer una mica llarga, però té moments graciosos i també dramàtics, i parla de la hiperespecialització i la competitivitat que ens tenen atrapats i idiotitzats. Potser fa vuit mil anys érem més feliços, per més que anéssim bruts i patíssim malalties terribles que no sabíem combatre, etc. Hem decidit amb els nens que intentarem anar a Corea abans del 2030 (si econòmicament no tenim cap daltabaix: cosa més que probable sabent que aquesta setmana el cotxe ha arribat als 150.000 km i que la mitjana haurà d’anar també a la universitat d’aquí a dos anys), però bé, de moment, pensem que potser seria possible, de manera que ens hem posat a estudiar coreà. Aprendre altres llengües és una cosa que em fascina. Aquesta setmana ens hem après l’alfabet coreà i ara miro d’identificar els sons només sentint-los; una de les gràcies del coreà respecte d’altres llengües asiàtiques com el xinès o el japonès és que no fan servir milers de caràcters, ideogrames etc., sinó que tenen una escriptura fonètica com nosaltres: al segle XV el rei Sejong, veient les dificultats de la població per aprendre els caràcters xinesos, va decidir inventar-se un alfabet; hauré de fer un pla per aprendre coreà amb els nens; crec que de moment farem algun dels cursos online gratuïts de l’Institut Sejong. Tot això em fa il·lusió, però alhora entenc que és absurd: ni aprendré prou coreà perquè em serveixi de res i ves a saber si realment podrem anar a Corea abans del 2030.
Ahir dinant amb l’M. parlàvem d’escriure o, més aviat, en parlava ell, que té entre mans tres llibres a punt d’acabar (una novel·la breu i dos assajos que crec que seran molts interessants: de moment encara no he llegit cap de les tres coses). Jo, en canvi, no escric res. RES. Fa mesos. A banda dels articles, esclar. De fet, ni tan sols tinc la il·lusió d’escriure; potser no tenir il·lusió d’escriure és un mecanisme de defensa perquè sé que encara que en tingués ara mateix no la puc satisfer: és doncs millor ofegar-la fins que sigui possible. Si miro enrere aquesta setmana que ha passat: ¿quan hagués pogut dedicar temps a escriure? Només ahir dissabte a la tarda i avui a la tarda. Però després de tota la setmana treballant i traduint i anant a Mallorca (vaig tornar rebentada i amb plorera: quan estic molt cansada, ploro, igual que les criatures, perquè tot se’m fa feixuguíssim), després de tot això, el que em cal és sortir a respirar: veure la llum, el món, que les pupil·les enfoquin a l’infinit i no a l’eterna pantalla a seixanta centímetres. Així que no escric, quan ho penso també em ve plorera i impotència.
Fa uns dies que estic tristota, crec que deu ser l’entrada de la primavera que sempre em trasbalsa una mica. Però ara he d’aguantar: m’espera el març més infernal del món: amb set funcions del monòleg, tres dies a Liverpool, moderar un club de lectura, fer xerrades a dos instituts, assistir a un club de lectura d’un llibre meu, fer una visita tècnica d’un espai on segurament em contractaran el monòleg, publicar Els erms (cosa que vol dir fer la presentació i complir amb els compromisos de premsa: de moment ja en tinc tres de programats al març), gravar l’audiollibre d’Els erms (que seran potser tres dies més), i acabar la primera versió de Freud (potser l’acabaré encara al febrer), i començar a traduir Els erms al castellà, també fer incomptables capses per a la mudança del 9 d’abril, comprar armaris a Ikea i muntar-los abans d’acabar el mes, i, per descomptat, escriure els articles que toquen a l’Ara, a El Quadern, a Catorze, preparar les dèries de dimarts de Catalunya Ràdio, anar a la tele cada dos dilluns; potser també baixar a la nit de les lletres catalanes: estic amb la canalla, però el Melcior està nominat a l’Òmnium de novel·la i tant si guanya com si perd crec que hi hauria de ser, ja sigui per celebrar-ho amb ell o per tot el contrari (la veritat és que és una tocada de pebrots que no avisin abans al guanyador). Ho faré tot. No en tinc cap dubte. Soc una de les persones més eficients que conec. Tant de bo no ho fos. Em fa patir que amb tanta feina, però, la qualitat del que faig baixi: també la d’aquest dietari.
L’altre dia escoltava una cançó de la Billie Eilish que diu: I had a dream, I got everyhting I wanted, not what you’d think, and if I’m being honest, it might have been a nightmare.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
